Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, a l’entrada d’avui del seu bloc (https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/) reflexiona sobre la incidència del coronavirus en l’exclusió social severa de Mallorca.

 

L’EXCLUSIÓ SEVERA I EL CORONAVIRUS

Com diu Jaume Santandreu (http://jsantandreuisureda.blogspot.com/) en una de les seves sentències en temps de coronavirus, la que fa 45, “la Covid-19, lluny de netejar els carrers de “vagos y maleantes”, no ha atacat, fins ara, cap marginat en tot Mallorca. Els hereus del “Conde Rossi”, si ens volen eliminar, hauran de mantenir-se dins les trinxeres del “Movimiento” fins a implantar de bell nou la llei franquista de perillositat social”.

I així és, cap de les més de quatre-centes persones excloses que ara mateix passen el confinament en albergs i centres residencials públics i privats de Mallorca; ni cap de les gairebé cent-cinquanta que segueixen pernoctant en el carrer; ni cap de les dues-centes llargues que s’apleguen en els diversos assentaments als voltants de Ciutat, ha estat víctima del coronavirus. Més encara, cap de les que s’allotgen a centres residencials, permanents o accidentals, ha donat positiu en el test PCR que se’ls ha fet.

Tenint en compte que una gran majoria d’aquestes vuit-centes cinquanta persones mal comptades eren d’altíssim risc en ser immunodeprimides degut a les moltes xacres que pateixen, hom podria pensar que es tracta d’un veritable miracle. I tanmateix, si atenem a com s’ha tractat aquesta exclusió social residual, arribarem a la conclusió que no es tracta de cap prodigi, sinó fruit d’un seguit molt favorable de decisions polítiques valentes, d’una banda, i del treball tan abnegat com de qualitat dut a terme pels diversos equips de professionals dels centres que acullen aquestes persones.

En aquest sentit, les decisions preses per la directora insular d’Inclusió Social, Sandra Martínez Fernández, institució de la que depenen els principals centres i albergs d’exclosos residuals de Mallorca, a més de ràpides i valentes, han aconseguit evitar la propagació del virus en aquests espais. Esponjar Ca l’Ardiaca obrint provisionalment els centres de Sant Ferran i Son Pardo, i condicionar Sa Murtera, de Manacor, per poder atendre l’exclusió severa d’aquest municipi i la seva àrea d’influència, ha estat clau per evitar el que tots temíem.

És clar que sense la feina desplegada pels treballadors d’aquests recursos aquestes resolucions no haurien fruitat. Treballar la contenció amb aquestes persones no és gens bo de fer, atenent tant les dependències com els deterioraments de tota mena que presenten, i contenir-la era essencial per evitar l’entrada del coronavirus. I tot i les dificultats enormes, s’ha aconseguit.

Les conseqüències econòmiques i socials d’aquesta pandèmia, ara mateix, són inquantificables; sols sabem que la factura que ens presentarà no la podrem pagar, raó per la qual haurem de recórrer a l’endeutament. I si ja és carregós l’endeutament econòmic, l’endeutament social pot acabar a punt d’ofec.

Per això, hem de ser capaços de contenir el contingent humà que pot acabar al carrer, a la inanició. I aixecar aquest mur de contenció no és una tasca atribuïble a l’amplíssim àmbit dels “Serveis Socials”: l’han d’aixecar els àmbits d’habitatge, d’economia, i de treball, per apuntar sols la punta d’aquesta força tan urgent i necessària. Així, no hem de tractar com a excloses les persones que no tenen feina, que no poden fer front a la hipoteca o al lloguer de ca seva, i que no tenen els ingressos suficients per fer front al que els obliga la societat on intentam viure de la manera més digna possible i que de cap manera no es pot dir que sigui justa ni igualitària.

Aquesta és la reflexió de Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, sobre el Covid-19, altrament conegut per coronavirus, i els seus efectes en la població marginal.

 

Quan hom pertany i viu amb un grup de confrares d’altíssim risc, com som els vint-i-cinc reclosos de Can Gazà, es deixa il·luminar per aquest llamp forcat del coronavirus de la punyeta.

Acceptant les conseqüències amb tota la serenor que m’atorguen  els meus  82 anys de madurada i maçolada edat, voldria compartir amb els que haureu de carregar amb la tasca d’enllestir un nou ordre mundial, les nostres clarividències.

Tots tenim la pell a l’estenedor. Conscients d’estar en capella triam sopar, amb vosaltres, amics, un àpat de veritats.

Aquesta pandèmia universal ha reforçat els principis sagrats de Can Gazà fins a convertir-los en fonaments inamovibles per a Marginàlia. Ens ha costat quaranta anys de lluites, de follies i ràbies. Ha passat una vertadera multitud  de marginats per la comuna autogestionada de Can Gazà. Molts han preferit el carrer, la vagància, la droga i l’aprofitament d’una maleïda beneficència que els ha donat menjar i jeure amb una mínima exigència de bestiar de guarda. Molts, camí del bar i de la brega,  s’han befat dels llepaculs que es comprometien a  quatre hores de feina i a una responsabilitat de persones humanes per rebre al cap i a la fi els mateixos beneficis que treien ells totalment gratis.

El virus apocalíptic ha posat cadascú al seu lloc. Mentre l’omnipotent assassí ha declarat carn per forca els espavilats del sistema assistencial, les caparrudes animeues de Can Gazà han tastat el goig i la seguretat d’una família de fet, amb casa, foganya, companyia, tasques, esment i dues quarterades de granja i jardí per amansir les impotències i les ànsies. Els exclosos necessitam dignitat, treball i un ca nostra.

Mentrestant, ens guarim el penediment de ser els més privilegiats de Mallorca inventant receptes per farcir les carmanyoles dels bandejats que s’atansen al menjador de Zaqueu per enganyar la fam. Molts de dies, cuinant per a nosaltres i per a ells, Can Cazà enllesteix 150 dinars.

Vet ací un altre principi: quan ens unim les petites i voluntarioses  oenegés, en aquest cas Zaqueu, Horizonte i Can Gazà, asseguram la fermesa i la continuïtat d’un servei de qualitat. L’organització dona vida; la institucionalització mata. La institució devora la mare que la va parir. Així ha fet l’Església amb l’Evangeli i els partits polítics amb el bé del poble. La gran temptació és convertir els miserables en negoci i els serveis socials en empresa.

Les circumstàncies m’atorguen el dret de posar-me apocalíptic.

Responsables de la reconstrucció de la humanitat després d’aquesta tercera guerra mundial, deixau-nos a nosaltres, els marginats, com a grups residuals. Amb quatre poliesportius granareu les noses dels carrers.

Preparau-vos per a l’avalot de la multitud de nous pobres. Gent desesperada, sense feina, sense casa, sense horitzó. El terrible profeta víric us ha mostrat el camí de la solució. Els poderosos, els rics, només reaccionen quan els fitores la seva pell. Deixau-vos anar de sermons, de solidaritats i hòsties en vinagre: com a la revolució francesa el remei ha de començar des d’alt. Aquests putes egoistes de merda que ho acaparen tot, que mai no diuen basta i que han estat apunt de destruir la terra, només cagaran tot el que han robat a la humanitat quan els agafeu pel coll fins a ofegar-los.

Us ho profetitzam des del monestir de clausura de Can Gazà: el coronavirus ha alçat la senyera. Res absolutament pot ser com ha estat fins ara. Peti qui peti. Ha començat una nova revolució.

 

 

Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, en aquest article agraeeix la participació dels amics a l’acte “Clam i pregària per la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània”.

 

L’única paraula que pot definir el memorial de la tendresa que els tallers de Can Gazà oferí als infants enfonsats dins la crueltat d’Europa és la de poema.

Les tres característiques que defineixen un poema són: bellesa, força i sorpresa.

Aquestes tres qualitats acompanyaren en tot moment el memorial que la república de Marginàlia oferí als seus compatriotes enterrats als negres i freds fondals de la nostra Mediterrània.

Bellesa. Ens afermam en la certesa que la salvació del món i de les persones que el destruïm no ve, ni vendrà, des de l’ètica, que viu subjugada als poders, sinó des de l’estètica. D’això l’Església catòlica en sap la maina.

Força. La vigoria de la resistència acaba vinclant les espinades dels imbècils.

Sorpresa. Eixa és la nostra carta amagada. De la catedral pots esperar la millor litúrgia, erò mai no pensaràs trobar-la a l’amagatall de la misèria.

Gràcies als artistes, tant als professionals com als germinals –tots ells genials– que portaren les nostres sensibilitats i empaties al cor de les plenituds.

Gràcies de forma especial als camarades de Can Gazà que no es cansen de pondre miracles a l’hora d’estrènyer les supervivències.

Gràcies sobretot per suportar estoicament i irònica  els meus gemecs histèrics quan s’acosta l’hora de les parides.

Gràcies als qui ompliu amb la vostra entranyable presència la sala magna dels “Encants” i les ànsies de contacte dels exclosos.

Gràcies per la vostra secreta generositat.

Gràcies a les manyoses bunyoleres que ens endolciren les penes i els records.

Gràcies de forma molt amorosida i profunda al padrí jove dels nostres vermuts: Cil Buele Ramis. Eix multiartista i lluitador pels drets humans s’ha guanyat amb escreix i a braó el títol de protector dels primers dissabtes a Marginàlia.

Per l’autoritat que m’atorga el títol de coc de totes les cuinades de Can Gazà proclam Cil Buele arcàngel protector de les trobades a la quimèrica nau de Can Valero. Dels tres noms i oficis de la mitologia angelical Cil n’assoleix tot el significat i ofici. Com a Gabriel, ens anuncia puntual i insistent. Com a Rafel, ens guia pel camí dels cecs estalviant-nos un fotimer d’ensopegades. Com a Miquel, esdevé la millor defensa dels condemnats a cadena perpètua.

El treballat reportatge que ha penjat a la xarxa el nostre vexilaire justifica l’emocionada gratitud de la república de Marginàlia.

 

Reflexió de Jaume Santandreu sobre els infants ofegats a la Mediterrània en el seu intent d’arribar a Europa.

Per cada mort podem arriscar un adjectiu definitori. Una mort pot ser terrible, injusta, prematura, desesperant… sempre trista. Tanmateix, prest o tard, acabes acalant el cap. Davant els misteris de les morts no hi ha res a fer.

Però hi ha una classificació que mai de mai vull admetre. Per a mi una mort pot ser qualsevol cosa manco inútil. Em rebel amb totes les meves ràbies i impotències enfront d’un final sense sentit. Ningú nat no pot morir debades.  Cap sacrifici pot ser en va.

Tenim l’obligació sagrada de treure lliçó, coratge i profit de cada mort.

Aquest deure esdevé ineludible per la raó que la transcendència d’una mort depèn absolutament de nosaltres.

Encoman, des de la profunditat més sagrada dels meus sentiments, als infants sepultats als fons de la nostra Mediterrània que em salvin la tendresa. Ara, a les acabatalles del meu pelegrinatge sé que no som res, que el que faci no serveix per res, que el que escrigui no té sentit de res, sense la tendresa.

Us parl d’una tendresa escalfadissa, omnipotent, omnipresent, abassegadora. Us parl d’un riu de llàgrimes.

Aquesta tendresa salvadora només pot néixer i créixer des de l’impacte.  Des de la commoció. Des de la personificació.

Dels commovedors casos  d’infants enterrats al fons del nostre mar  m’impactà  la història d’aquell nin que quan la guàrdia costanera escorcollà les seves vestidures recercant algun indici d’identitat, descobrí que portava  cosides al folre de la seva casaca el butlletí de notes. Algú que l’estimava volgué  assegurar aquelles excel·lents qualificacions escolars com a garantia d’una nova vida.

L’esgarrifança encadenà per a sempre el meu sentiment a aquest modèlic estudiant fins al punt d’adoptar-lo com a fill. Un fill que tocaria  ser a la universitat i que ara es fon en la fosa de la Mediterrània.

El meu fill nom Mateu en homenatge a l’home més bo i tendre d’aquest món que fou mon pare. Habibi, el mot àrab que li he triat com a llinatge, vol dir estimat.

Mateu Habibi, fill de les meves entranyes, no has mort debades. Quan pens en tu m’esclates un albelló de tendresa. Una tendresa amorosida, feta llàgrimes.

Al memorial de dia 2 a Marginàlia tu ocuparàs el lloc central del meu plany.

Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, signa aquest article sobre els immigrants ofegats a la Mediterrània que alhora és una crida per al clam i la pregària per ells que se celebrarà dia 2 de novembre a les 11 hores al Taller Marginàlia

 

La terrible referència arribava de Roma. Un robot submarí de la guàrdia costanera italiana ha gravat el cadàver d’una mare abraçada al seu filló en el fons del mar davant l’illa de Lampedusa. La nit del naufragi els equips d’auxili només pogueren salvar vint-i-cinc persones de les cinquanta que intentaven arribar a ca nostra. Un dia després recuperaren tretze cadàvers de dones. Una estava embarassada, l’altra era una nina de dotze anys. Tots els ofegats pel nostre egoisme resten enterrats al fons de la Mediterrània.

L’esgarrifosa notícia ha caigut, com una ampolla de salfumant, dins la nafra oberta de la meva impotència.

La condemna de la impotència resulta més insuportable que la cadena perpètua o la mateixa pena de mort. Si hores d’ara estàs tancat a Lledoners seria la persona més tranquil·la i feliç d’aquest món.

Aquest no poder fer res em desespera, m’enfolleix, me mata. La impotència no té sortida. Tampoc té consol per a una bestiola limitada, tarada però absolutament conscient, àdhuc clarivident com jo, que no troba engany per aixoplugar-se de la tempesta. Val a dir de la realitat crua i dura tant de les persones com dels pobles.

Som al·lèrgic a tots els calmants que t’ofereixen les religions que et recomanen resar o els malabaristes polítics que et conviden a tancar els ulls per seguir-los com a xotets de cordeta.

L’única sortida digna és morir de tristesa com ho feu l’amic del meu pare tot culpant-se de no haver sortir a defensar el veí que s’emportaren els franquistes a mitjanit per assassinar-lo a la vorera del camí. Per afegitó, per salvar els seus cinc fills de la fam el dia següent hagué d’escurar el clot de fems a la casa del falangista que manava l’escamot de la mort.

Per no enfollir de cop a voltes em “xut” una dosi de deliris.

Vaig somniar que, revestit de sotana, em presentava a l’entrada de la Fortalesa, minuts abans de la cerimònia d’en Nadal. Els cans cerbers de la porta em deixaren passar davant la meva explicació. “Som el rector del Port de Pollença. La jurisdicció per casar és territorial. Si els noviis no firmen davant mi la boda no serà vàlida”.

Vaig esperar que tots els il·lustres i majestàtics assistents estiguessin asseguts per lliurar-los un full litúrgic on hi figurava l’estampa d’Aylan Kurdi, el minyó que les ones dipositaren a la platja tot mudat, talment com per anar a noces. L’adscripció resava “Aviciats de Déu, no contempleu el mar, és una tomba”.

Quan vaig despertar del somni em vaig trobar ajassat, com cada alba, al racó de l’habitació del camatallat de Can Gazà.

Aquest foll follet de la impotència us suplica un favor: dissabte, 2 de novembre, Dia dels Morts, a les onze del matí, planyirem, al Taller de Marginàlia, els nostres germans immigrants enfonsats a la mar de les nostres turbulències.

No aconseguirem aturar el genocidi europeu però junts plorarem la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània.

Us hi esperam.

Jaume Santandreu

Can Gaza, tardor, 2019

Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, en aquest article s’atansa als immigrants que moren al Mediterrani en l’intent d’arribar a Europa. Aquest drama serà el motiu de la segona edició del “Vermut del Primer Dissabte” que celebrarem dia 2 de novembre.

Can Gazà, institut contra l’exclusió social, a banda d’estar plenament al servei de la marginació mallorquina més severa, també és altaveu de la seva causa i bandera de la seva reivindicació permanent. Així, l’entitat no perd mai el batec de la misèria en totes les seves dimensions que retrona per molt que no el vulguem sentir, raó per la qual no deixa de denunciar els estralls que provoca l’actual model econòmic i social. Un model que actua bàrbarament sobre els col·lectius més febles.

En aquesta línia cal emmarcar els «Vermut del primer dissabte», que celebram al Taller Marginàlia i que s’engegaren dia 5 d’aquest mes amb un concert de «Els caminants», grup musical sorgit de l’associació «Amics de Seminari». Aquesta nova programació no pretén altra cosa que la institucionalització de les trobades que tant necessitam amb els amics de la casa i de la causa. Amb ells, compartirem les nostres tasques i curolles, palesarem la nostra gratitud per la infinita paciència i coresponsabilitat dels cooperants, i també exposarem aquells caires de les persones vulnerades, aquí i arreu, que exigeixen una reflexió acurada i la conseqüent presa de consciència com més amplificada millor.

Per això, la segona edició dels «Vermuts» fuig de l’espectacle i pren cap al solam de la meditació en presentar una «Pregària i dol per la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània». De la pobresa mallorquina extrema estant, ens sentim molt a prop d’aquelles persones que cerquen amb desesperació un futur digne allà on sigui. A aquestes alçades d’any, ja són més de mil les que han mort intentant creuar aquesta mar nostra que ja no agermana i moltes d’elles eren infants, criatures de bres. La mar que ha engendrat civilitzacions, l’aigua de vida entre terres fèrtils, s’ha convertit en mar de mort, en la Morterrània, per la incúria d’Europa, els estats de la qual mantenen unes polítiques migratòries clarament criminoses.

Si no volem rebaixar fins a graus insuportables la nostra condició humana, ens convé mancomunar el crit i la ràbia per a totes aquelles persones que deixen la vida, paradoxalment, per mirar de sortir de la mera subsistència. I encara més per als infants que moren sense importar-hi en aquest intent desesperat dels seus pares i, el que és més insultant, sense que la seva mort importi a ningú.

Aquesta «Pregària i dol per la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània» es farà al Taller Marginàlia, carrer d’Asival, núm. 4, polígon Can Valero, Palma, el proper dissabte dia 2 de novembre a partir de les 11 hores.

“Els Caminants”,  amb la seva generosa acollida, em situaren, d’entrada,  en un estadi de goig i agraïment. Des d’un primer moment agafaren el mantí de la iniciativa com si els vermuts dels primers dissabtes de Marginàlia fos una fulgurant iniciativa seva. De fet ells s’han encarregat de tota la tramoia. Fins i tot m’han fet avinent que els estatuts de la seva Associació “d’Amics de Seminari” imposen com a finalitats ineludibles la labor cultural  i social.

Però quan vaig llegir el programa que ells havien enllestit des dels seus senys i criteris, un glop d’emoció m’enrampà les venes dels records i les tendreses. Em vaig trobar de cara amb tres cançons del meu primer llibre de poemes “Dos Pams d’Home” musicats i cantats per Biel Vilanova.

L’estremiment del goig només és comparable  a la commoció d’un pare – el del pròdig n’és un exemple – que es retroba  amb un fill aperduat  per les fosques de la memòria.

Després de cinquanta anys, dissabte dia 5 d’octubre ploraré com un vell xaruc revivint aquells temps d’utopies i somnis, d’innocències literàries i de lluites per una retornada clamorosa a l’Evangeli.

Però avui mateix he sentit una commoció profunda quan he tret de l’arxiu de Can Gazà l’únic exemplar que ens resta de “Dos Pams d’Home”.

La fotografia de la portada que Jeroni Fito, l’editor, trià de la col·lecció de Ramon Serra, constitueix el primer poema i el pròleg de Miquel Àngel Riera, titulat “Bitllet d’urgència abans d’encetar el llibre”, alça un pòrtic d’or a una humil capella de foravila. Tants d’honors són massa per a un  atrevit glosador de trona.

Miquel Àngel, un dels millors escriptors  catalans del segle XX, escriu: “A mi m’agrada llegir, pensant que jo també Crec que l’infern és un invent dels sàdics i un negoci rodó pels mercaders de por… O sentir-te dir , amic meu, segur, sec, com una portada  Crec que els tractats de moral i altres herbes són els invents dels coixos perquè els altres no corrin”.

El primer dissabte dels vermuts de Marginàlia m’encetaré el palmell de les mans a força d’estrènyer els punys de la ràbia quan l’amic Vilanova ens imposi la via pacífica de la independència tot recordant-nos  la no violència dels  nostres juraments : “Volem la pau per damunt tot i tots perquè cap pam de terra val un sol glop de sang”.

Tanmateix, acabarà surant l’infantó banyat que un dia encarnà el paper de missioner a la innocència de les benaurances:

”Mallorca tu me fas mal quan veig que els teus rosegons són la fam de moltes taules. Et tenyiria de negre amb betum de les sabates perquè quan diguis germà no escupis paraules falses”.

Dissabte dia 5 d’octubre m’engataré de llàgrimes.

Gràcies  Biel i Cil i companyia d’amics de Seminari.