Publicat a

CAN GAZÀ, 45 ANYS AMB L’EXCLUSIÓ

Enguany fa 45 anys que la finca de Can Gazà està oberta a qui, per les raons que siguin, ha acabat fent del carrer i de la seva solitud extrema la seva llar, fet que la converteix en degana dels edificis assistencials mallorquins oberts a persones marginades. Al llarg d’aquests anys ha acollit tota la gamma de l’exclusió social severa de l’illa: des de malalts mentals sense suport, passant per marginaires sense dependències tòxiques i acabant per drogodependents actius o en abstinència, sans o malalts irrecuperables.

Si voleu seguir llegint aquest article del president de Can Gazà, Jaume Mateu i Martí, clicau en aquest enllaç:

https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/can-gaza-45-anys-amb-lexclusio/

Publicat a

NO SÓN ESPÈCIES INVASORES

El diari “Ültima Hora” d’ahir dia 13 de gener, a les pagines 24 i 25, presentava un reportatge titulat “Un parque sin niños”, sobre el parc de Can Simonet, del barri ciutadà de Camp Rodó. (https://www.ultimahora.es/noticias/palma/2023/01/13/1862447/palma-can-simonet-parque-ninos.html). Just a baix del titular es diu literalment: “El recinto de Can Simonet se llena de indigentes que auyentan a vecinos por las heces, el alcohol y las jeringuillas”. El peu de pàgina d’una de les fotos també és taxatiu: “El parque solo es visitado por vecinos con perro”.

El text, signat per Gemma Marchena, ve a dir que els veïns del barri no frueixen del parc de Can Simonet per culpa dels indigents. A mi em queda el dubte de si el veïns no hi van com a mostra de rebuig als indigents (que, recordem, segons la definició, és qui està “Mancat de les coses més necessàries a la vida”) o per temor, com insinua el títol.

Tanmateix, per una raó o altra, cal recordar que els indigents no són cap espècie invasora que cal combatre; són persones víctimes del sistema, de l’entorn o d’elles mateixes. Per això, segueixen tenint els mateixos drets i els mateixos deures que la resta. Tenen tot el dret d’anar als parcs o a qualsevol espai públic, de la mateixa manera que se’ls ha d’exigir el comportament que correspon, com a qualsevol altre ciutadà modèlic. Com pot una persona o un grup de persones que no tenen res més que la seva desgràcia fer por a ningú?

No és bo traduir a conflicte social la marginació humana perquè és el primer pas cap a l’aporofòbia –l’aversió a la pobresa-. No hi ha ningú que vulgui ser exclòs de la societat; les persones que s’hi han vist abocades no hi estan per gust ni a gust. Ningú vol –ni ha- de dormir al ras, al carrer, i qui diu que hi vol romandre nit i dia és perquè ha arribat al grau més baix de l’autoestima. Per això, la resposta ciutadana a l’exclusió social –moderada o severa- no ha de ser mai ni el temor ni la condescendència. Una persona exclosa no ha perdut la condició humana, recordem-ho sempre.

El reportatge també assenyala l’origen dels indigents del parc de Can Simonet: els centres de Ca l’Ardiaca i Can Gazà. Tampoc no és bo assenyalar d’aquesta manera, sobretot sense contrastar les informacions. Lluny de ser assenyalats com a focus indesitjables i d’indesitjables, tots els centres i serveis , públics i privats, que acullen i atenen aquelles persones mancades de les coses més necessàries a la vida, haurien de ser reconeguts per tothom. La feina que fan hauria de ser molt més valorada socialment precisament per contenir eficaçment totes les dificultats a les que han de fer front aquelles persones que, per les raons que siguin, han perdut tot allò que els mantenia en societat: la llar, la feina, el futur i la dignitat. Per un grapat de bruts i d’incívics –hi ha indigents que ho són, evidentment- no destruïm els recers i aixoplucs que atenen el millor que poden les persones en destret. D’altra banda, qui estigui lliure de no conèixer de prop o d’un poc més enllà un cas de degradació personal per culpa de qualsevol toxicomania, que em tiri la primera pedra.

Quant a Can Gazà, tornar a dir que som un centre residencial i comunal, això vol dir, que tots els residents, d’acord amb el seu grau de salut, han de dedicar diàriament bona part de la jornada a treballar per a la casa, entre d’altres raons perquè el primer que cal combatre en una persona marginada és l’ociositat. Tenim la granja, l’hort, el servei de cuina i el manteniment del casal perquè la feina mai no falti; sempre n’hi ha molta més de la que es pot assumir. Per això, sabem a cada moment on són i què fan els nostres residents. Clar que tenen hores de lleure, com tothom, però no crec que cap d’ells vagi del Secar de la Real al Camp Rodó, concretament a Can Simonet, ni a defecar, ni a molestar els veïns.

I qui vulgui comprovar-ho, que vengui a la finca, al número 33 del carrer Vicari, al Secar de la Real, a Palma. Tothom hi és ben rebut. Animau-vos i veniu, no tengueu por.

 

Publicat a

RÈQUIEM DE GRATITUD PER AL SEPELI DEL TALLER MARGINÀLIA

No hi ha com un enterrament per saber que t’estimen.

Quan celebrava un funeral per un suïcidi enrampava els assistents amb una sentida consideració: «Si aquest germà que ha plegat de viure abans d’hora veiés com l’estimàvem, com ploram la seva partida, mai no s’hauria suïcidat».

Els tanatoris són els llocs més positius de la terra. Tothom s’esforça en una amorosida cursa d’elogis per retreure tots els caires bons del difunt. Per omplir els tensos silencis, valen fins i tot les exageracions adulatòries.

Aquestes sentències es compliren en una emocionant plenitud en el trist i dolorós sepeli del taller Marginàlia.

Al llarg d’aquest dos mesos de tancada ha desfilat per la immensa nau de Can Valero «una llarga acompanyada», com diu Costa i Llobera, de consoladors. Mai no ens havíem imaginat que fossin tants els amics i admiradors de la humil i sacrificada tasca de Can Gazà per a la reconstrucció de la dignitat esmicolada dels marginats mitjançant la feina manual, la responsabilitat personal i la relació de normalitat amb tota classe de gent.

Mai no ens havíem imaginat que el taller Marginàlia hagués penetrat tant endins en els sentiments dels variats estaments de la nostra societat.

Guardam com el millor tresor els refilets d’admiració i consol que ens han dedicat de tot cor els generosos visitants.

Les famílies sensibles i delicades –a l’hora d’estrènyer els gazanencs ens mostram com a tals– deleguen en un portaveu perquè clogui el funeral tot palesant als condolaires una profunda gratitud per la seva presència agomboladora.

Us parl en nom de tots els companys de Can Gazà, uns camarades herois que hi han deixat la pell, buidant la nau. Quina barbaritat! El local s’eixamplava, els trastos es multiplicaven, sortien andròmines de tots els racons. Arribàrem a experimentar la síndrome de volcà: com més lava perboca, més es multiplica la matèria magmàtica dins les seves enceses entranyes.

Gràcies, tarambanes de la gran mare. En aquests desafiaments d’autèntica follia us feis estimar com una mala cosa. Amb aquestes increïbles gestes ens encadenau a la vostres surrealistes peripècies.

Gràcies amics que heu passat i repassat aquest dies per Marginàlia tot emportant-vos, com a records, les darreres gangues i deixant-nos coratges i ajudes per poder aguantar l’envestida d’una nova etapa. Com hem dit i repetit seguirem a Can Gazà amb els malalts terminals que precisen seguretat i arts i manyes per enganyar les solituds i les ànsies. A una comuna com la nostra amb granja, bestiar, aviram, hort, casal i manies perfeccionistes sobren feines i manquen braços.

Gràcies, companys de Remar i de Deixalles, per acceptar les nostres ofrenes aconseguint que allò que es donà per al profit dels pobres, continuï en la mateixa direcció.

Gràcies, cooperants del Senegal, del Marroc, de la protectora d’animals d’Esporles i de la Fundación Escribano per tenyir els nostres pobres presents d’universalitat i tendresa.

Gràcies als magnànims mitjans de comunicació que han fet que la nostra escanyada veu ressonàs pels cap de cantons de la vila adormida.

Acab aquest simple rèquiem, tirant a gregorià, amb la mateixa consideració que repetia a tots els funerals just abans que començàs la desfilada del condol: «Molt bé que abraceu la família del difunt, però pensau que ara és el moment que manco us necessita. Es troba com dins un núvol d’afectes, cansaments i quimeres. D’aquí a uns pocs mesos, quan se sentin tot sols i desemparats, necessitaran aquest acompanyament que avui multiplicau amb besades i llàgrimes.»

No ens oblideu, amics. Ara us necessitam més que mai.

Publicat a

CAN GAZÀ I LA NOVA NORMALITAT

A Can Gazà també maldam per sobreviure a la nova normalitat, com no podria ser d’altra manera. No obstant, com que la perplexitat i l’embadaliment presideixen el casal i cada cop amb més rotunditat, raó per la qual hem incorporat el dubte i l’estranyesa permanents a la nostra manera de viure el present, no ens esvera gaire aquesta inquietud generalitzada que mira més la butxaca que no la salut.

És clar que patim per la gent que ho comença a passar malament; clar que veim el panorama desolador, sí, gens engrescador, també, però malgrat tot creim que la força som nosaltres i que si som capaços d’activar-la a plena potència, no tenim aturador. La responsabilitat ben entesa, com la caritat, comença per un mateix. I és la responsabilitat individual, que hem de posar en marxa, ara més que mai, perquè és l’única manera de mancomunar-la i que esdevingui la veritable corretja de transmissió als nostres representants polítics a fi que prenguin les mesures que beneficiïn a tothom i no sols a un grapat.

Per molt que ens dolgui, no ens estranya gens que els que remenen les cireres del turisme nostrat, considerin que l’obligatorietat de les màscares restarà visitants. I la veritat és que no hauríem de voler ningú que no volgués fer allò que feim –o hauríem de fer- tots per prevenir-nos de la COVID-19, que no se n’ha anat, que és aquí i segueix fent mal. Si la màscara genera angoixa, ens deim amb molta sornegueria, què deu generar la misèria? Per tant, en sortir de casa, tothom amb màscara i sense excuses, que ens hi jugam la salut i quelcom més.

Per tot plegat, ens solidaritzam amb tots els sectors de feina i totes les persones que ara mateix passen per lloc estret i no tenen gens aclarit el demà mateix. I d’entre tots, volem que el nostre escalf arribi al sector de la cultura, amb qui hem establert moltes complicitats i que tantes vegades ens han ajudat. Actrius i actors; músics; artistes en general; productors d’espectacles; promotors… Des d’aquest recer de la necessitat més extrema, que és Can Gazà, creim fermament que és la cultura la que ens fa lliures i, per això, responsables del bé comú.

I ja que hi som, feim un prec general: que passeu pel Taller Marginàlia, que està obert tots els matins de dilluns a dissabte de 9 a 13 hores al polígon ciutadà de Can Valero, en el carrer d’Asival número 4. Com sempre, hi trobareu objectes decoratius, mobles, llibres i roba que demanen una nova oportunitats de servir, com ho reclamen els residents. Pensau que és el nostre modus vivendi, això és la nostra manera de guanyar-nos la dignitat. Hi sereu molt ben rebuts si duis la màscara, evidentment.

Publicat a

L’EXCLUSIÓ SEVERA I EL CORONAVIRUS

Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, a l’entrada d’avui del seu bloc (https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/) reflexiona sobre la incidència del coronavirus en l’exclusió social severa de Mallorca.

 

L’EXCLUSIÓ SEVERA I EL CORONAVIRUS

Com diu Jaume Santandreu (http://jsantandreuisureda.blogspot.com/) en una de les seves sentències en temps de coronavirus, la que fa 45, “la Covid-19, lluny de netejar els carrers de “vagos y maleantes”, no ha atacat, fins ara, cap marginat en tot Mallorca. Els hereus del “Conde Rossi”, si ens volen eliminar, hauran de mantenir-se dins les trinxeres del “Movimiento” fins a implantar de bell nou la llei franquista de perillositat social”.

I així és, cap de les més de quatre-centes persones excloses que ara mateix passen el confinament en albergs i centres residencials públics i privats de Mallorca; ni cap de les gairebé cent-cinquanta que segueixen pernoctant en el carrer; ni cap de les dues-centes llargues que s’apleguen en els diversos assentaments als voltants de Ciutat, ha estat víctima del coronavirus. Més encara, cap de les que s’allotgen a centres residencials, permanents o accidentals, ha donat positiu en el test PCR que se’ls ha fet.

Tenint en compte que una gran majoria d’aquestes vuit-centes cinquanta persones mal comptades eren d’altíssim risc en ser immunodeprimides degut a les moltes xacres que pateixen, hom podria pensar que es tracta d’un veritable miracle. I tanmateix, si atenem a com s’ha tractat aquesta exclusió social residual, arribarem a la conclusió que no es tracta de cap prodigi, sinó fruit d’un seguit molt favorable de decisions polítiques valentes, d’una banda, i del treball tan abnegat com de qualitat dut a terme pels diversos equips de professionals dels centres que acullen aquestes persones.

En aquest sentit, les decisions preses per la directora insular d’Inclusió Social, Sandra Martínez Fernández, institució de la que depenen els principals centres i albergs d’exclosos residuals de Mallorca, a més de ràpides i valentes, han aconseguit evitar la propagació del virus en aquests espais. Esponjar Ca l’Ardiaca obrint provisionalment els centres de Sant Ferran i Son Pardo, i condicionar Sa Murtera, de Manacor, per poder atendre l’exclusió severa d’aquest municipi i la seva àrea d’influència, ha estat clau per evitar el que tots temíem.

És clar que sense la feina desplegada pels treballadors d’aquests recursos aquestes resolucions no haurien fruitat. Treballar la contenció amb aquestes persones no és gens bo de fer, atenent tant les dependències com els deterioraments de tota mena que presenten, i contenir-la era essencial per evitar l’entrada del coronavirus. I tot i les dificultats enormes, s’ha aconseguit.

Les conseqüències econòmiques i socials d’aquesta pandèmia, ara mateix, són inquantificables; sols sabem que la factura que ens presentarà no la podrem pagar, raó per la qual haurem de recórrer a l’endeutament. I si ja és carregós l’endeutament econòmic, l’endeutament social pot acabar a punt d’ofec.

Per això, hem de ser capaços de contenir el contingent humà que pot acabar al carrer, a la inanició. I aixecar aquest mur de contenció no és una tasca atribuïble a l’amplíssim àmbit dels “Serveis Socials”: l’han d’aixecar els àmbits d’habitatge, d’economia, i de treball, per apuntar sols la punta d’aquesta força tan urgent i necessària. Així, no hem de tractar com a excloses les persones que no tenen feina, que no poden fer front a la hipoteca o al lloguer de ca seva, i que no tenen els ingressos suficients per fer front al que els obliga la societat on intentam viure de la manera més digna possible i que de cap manera no es pot dir que sigui justa ni igualitària.

Publicat a

A CAN GAZÀ EL CORONAVIRUS ENS ACLAREIX ELS PRINCIPIS, LES  EXPERIÈNCIES I ELS PANORAMES 

Aquesta és la reflexió de Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, sobre el Covid-19, altrament conegut per coronavirus, i els seus efectes en la població marginal.

 

Quan hom pertany i viu amb un grup de confrares d’altíssim risc, com som els vint-i-cinc reclosos de Can Gazà, es deixa il·luminar per aquest llamp forcat del coronavirus de la punyeta.

Acceptant les conseqüències amb tota la serenor que m’atorguen  els meus  82 anys de madurada i maçolada edat, voldria compartir amb els que haureu de carregar amb la tasca d’enllestir un nou ordre mundial, les nostres clarividències.

Tots tenim la pell a l’estenedor. Conscients d’estar en capella triam sopar, amb vosaltres, amics, un àpat de veritats.

Aquesta pandèmia universal ha reforçat els principis sagrats de Can Gazà fins a convertir-los en fonaments inamovibles per a Marginàlia. Ens ha costat quaranta anys de lluites, de follies i ràbies. Ha passat una vertadera multitud  de marginats per la comuna autogestionada de Can Gazà. Molts han preferit el carrer, la vagància, la droga i l’aprofitament d’una maleïda beneficència que els ha donat menjar i jeure amb una mínima exigència de bestiar de guarda. Molts, camí del bar i de la brega,  s’han befat dels llepaculs que es comprometien a  quatre hores de feina i a una responsabilitat de persones humanes per rebre al cap i a la fi els mateixos beneficis que treien ells totalment gratis.

El virus apocalíptic ha posat cadascú al seu lloc. Mentre l’omnipotent assassí ha declarat carn per forca els espavilats del sistema assistencial, les caparrudes animeues de Can Gazà han tastat el goig i la seguretat d’una família de fet, amb casa, foganya, companyia, tasques, esment i dues quarterades de granja i jardí per amansir les impotències i les ànsies. Els exclosos necessitam dignitat, treball i un ca nostra.

Mentrestant, ens guarim el penediment de ser els més privilegiats de Mallorca inventant receptes per farcir les carmanyoles dels bandejats que s’atansen al menjador de Zaqueu per enganyar la fam. Molts de dies, cuinant per a nosaltres i per a ells, Can Cazà enllesteix 150 dinars.

Vet ací un altre principi: quan ens unim les petites i voluntarioses  oenegés, en aquest cas Zaqueu, Horizonte i Can Gazà, asseguram la fermesa i la continuïtat d’un servei de qualitat. L’organització dona vida; la institucionalització mata. La institució devora la mare que la va parir. Així ha fet l’Església amb l’Evangeli i els partits polítics amb el bé del poble. La gran temptació és convertir els miserables en negoci i els serveis socials en empresa.

Les circumstàncies m’atorguen el dret de posar-me apocalíptic.

Responsables de la reconstrucció de la humanitat després d’aquesta tercera guerra mundial, deixau-nos a nosaltres, els marginats, com a grups residuals. Amb quatre poliesportius granareu les noses dels carrers.

Preparau-vos per a l’avalot de la multitud de nous pobres. Gent desesperada, sense feina, sense casa, sense horitzó. El terrible profeta víric us ha mostrat el camí de la solució. Els poderosos, els rics, només reaccionen quan els fitores la seva pell. Deixau-vos anar de sermons, de solidaritats i hòsties en vinagre: com a la revolució francesa el remei ha de començar des d’alt. Aquests putes egoistes de merda que ho acaparen tot, que mai no diuen basta i que han estat apunt de destruir la terra, només cagaran tot el que han robat a la humanitat quan els agafeu pel coll fins a ofegar-los.

Us ho profetitzam des del monestir de clausura de Can Gazà: el coronavirus ha alçat la senyera. Res absolutament pot ser com ha estat fins ara. Peti qui peti. Ha començat una nova revolució.

 

 

Publicat a

TERCER VERMUT DEL PRIMER DISSABTE A MARGINÀLIA

Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, institut contra l’exclusió social, reflexiona sobre els Vermuts del Primer Dissabte després de celebrar la tercera edició.

TERCER VERMUT DEL PRIMER DISSABTE A MARGINÀLIA

Dissabte passat en el Taller Marginàlia, la nau que Can Gazà, Institut contra l’exclusió social té en el polígon ciutadà de Can Valero, va tenir lloc el tercer Vermut del Primer Dissabte que anà a càrrec dels amics molt més que fraternals de l’associació Horizonte. La coral d’aquest club solidari (Nostàlgics de s’Horizonte) ens cantà les primeres nadales d’enguany i la resta de membres ens oferiren una mostra suculenta de tots els dolços típics d’aquests dies. Val a dir que la trobada va ser un èxit absolut.

Un reeiximent que per als residents i l’equip responsable de Can Gazà té un valor extraordinari. Obrir i mostrar la nostra dedicació a l’exclusió social més severa de Mallorca costa molt perquè, per molts d’esforços que dediquem a la visibilització d’aquesta realitat humana tan punyent, la marginació mallorquina més arraconada no deixa de ser el cul d’una societat que ho consumeix tot amb una voracitat monstruosa, des del medi natural fins al medi humà més fràgil. Per això, veure que la crida que feim cada primer dissabte de cada mes rep una resposta tan positiva, ens suposen molts de cavalls de força.

És clar que, malauradament, encara no basta; que les exigències superen amb escreix les inversions, però anam pel bon camí.

Una de les dèries de l’equip responsable de Can Gazà és voler arribar a com més persones millor a través de l’art, de la creació. Per això, feim córrer llibres, organitzam concerts i debats. Els vermuts dels primers dissabtes s’emmarquen dins aquest projecte de tan ampli abast i comprovar que a cada sessió s’atansa a la nau gent nova, persones que ens descobreixen i de la descoberta en treu conclusions molt positives, ens encoratgen a seguir fent camí hipercrític en la dignificació de la marginàlia més depauperada.

Per això, cal donar les gràcies més sentides als nostres amics de l’Horizonte i a totes les persones que vingueren a fruir de les nadales més primerenques.

Publicat a

TOT PERSEGUINT, UN PRIMER DISSABTE MÉS, L’ENCÍS  DE  LES  RETROBADES.

Jaume Santandreu fa aquesta crida per a la tercera edició dels Vermut del Primer Dissabte a Marginàlia, que se celebrarà dia 7 d’aquest present mes de desembre, a partir de les 11 hores, i que anirà a càrrec de la coral “Nostàlgics de s’Horizonte”

 

“A Marginàlia han obert un teatre. Es diu VPD. Vermut dels primers dissabtes”.

Aquest comentari, malgrat tengui un fons al·legador, m’ha empès a insistir en les intencions i significats dels trulls dels primers dissabtes de cada mes a Marginàlia.

La família de Can Gazà convocam, una volta al mes, a l’hora del vermut sabatí, els nostres amics. Uns amics constants, pacients i generosos que omplen tots els temps verbals de la nostra gramàtica marginal. El primer dissabte de cada mes, convidam i esperam els amics presents, passats i futurs. Actius, passius i perifràstics. Només una passa dins la Nau de Marginàlia consagra com amic la bestiola humana que ha tingut el coratge de donar-la.

Els marginats de Can Gazà tenim una rabiüda i essencial necessitat de la vostra escalfor, de la vostra presència, de la vostra ajuda moral i material.

Com diu el llarg títol d’eixa comunicació perseguim “L’encís de les retrobades”. Vet ací el moll d’os dels nostres encontres. Tota la resta és paper d’embolicar. Petites tretes per allargar la nostra fervorosa comunió. Enginys per dissimular la nostra poquedat. Simples entreteniments per intentar allunyar qualsevol ombra  d’avorriment.

No hem inventat res de l’altre món, només repetim les jeies que hem adquirit als nostre clans. Quan ens reunim per les grans festes anyals les famílies, des dels més petits als més grans traiem les nostres arts amagades per recitar poemes, tocar guitarres, fer gloses, improvisar discursos. Des d’ara propós un lema per la planificació i realització dels nostres entranyables primers dissabtes: “Tot queda en família”.

Val, en aquest cas, l’ocurrència del vident infantil quan sentenciava: “Els fills dels  rics venen de París, però als meus germans els fabrica  ma mare a ca nostra”.

Aquets principi bàsic de treure tot l’arsenal artístic de l’ample família de Can Gazà s’ha complit, d’una forma patent i fins i tot cridanera, en el dos primers vermuts. Un vermuts que han deixat un regust de plenitud, dignitat i alegria al paladar de la tribú gazanenca.

En aquest tercer encontre s’evidencia  clamorosament el cànon sagrat de les nostres retrobades. Tot resta patent quan es té en compte, com hem expressat en altres comunicacions, que “el club Horizonte” és pare, mare i germà de l’Institut contra l’exclusió social, àlies Can Gazà.

El principi de tot queda en família en aquest tercer dissabte s’ha portat fins a l’extrem de l’exigència.

Els nostàlgics de s’Horizonte no s’han conformat a cantar tot el repertori de nadales, sinó que han tret les dues estrelles de les matines primerenques de les seves pròpies famílies. Així, la sibil·la Margalida Pons,  de la Capella Mallorquina,  és filla d’una directiva del club. De la mateixa manera, el predicador del Sermó de la Calenda, Santi Francia, és nét d’una altra dirigent.

El goig i l’orgull de Can Gazà rau en què necessitarem anys per esgotar l’arsenal imaginatiu de la família extensa de Marginàlia. No debades l’art és el càntic d’una privació.

Publicat a

PLENITUD DE GOIG PEL POEMA QUE OFERÍ LA REPÚBLICA DE MARGINÀLIA ALS COMPATRIOTES OFEGATS A LA MEDITERRÀNIA

Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, en aquest article agraeeix la participació dels amics a l’acte “Clam i pregària per la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània”.

 

L’única paraula que pot definir el memorial de la tendresa que els tallers de Can Gazà oferí als infants enfonsats dins la crueltat d’Europa és la de poema.

Les tres característiques que defineixen un poema són: bellesa, força i sorpresa.

Aquestes tres qualitats acompanyaren en tot moment el memorial que la república de Marginàlia oferí als seus compatriotes enterrats als negres i freds fondals de la nostra Mediterrània.

Bellesa. Ens afermam en la certesa que la salvació del món i de les persones que el destruïm no ve, ni vendrà, des de l’ètica, que viu subjugada als poders, sinó des de l’estètica. D’això l’Església catòlica en sap la maina.

Força. La vigoria de la resistència acaba vinclant les espinades dels imbècils.

Sorpresa. Eixa és la nostra carta amagada. De la catedral pots esperar la millor litúrgia, erò mai no pensaràs trobar-la a l’amagatall de la misèria.

Gràcies als artistes, tant als professionals com als germinals –tots ells genials– que portaren les nostres sensibilitats i empaties al cor de les plenituds.

Gràcies de forma especial als camarades de Can Gazà que no es cansen de pondre miracles a l’hora d’estrènyer les supervivències.

Gràcies sobretot per suportar estoicament i irònica  els meus gemecs histèrics quan s’acosta l’hora de les parides.

Gràcies als qui ompliu amb la vostra entranyable presència la sala magna dels “Encants” i les ànsies de contacte dels exclosos.

Gràcies per la vostra secreta generositat.

Gràcies a les manyoses bunyoleres que ens endolciren les penes i els records.

Gràcies de forma molt amorosida i profunda al padrí jove dels nostres vermuts: Cil Buele Ramis. Eix multiartista i lluitador pels drets humans s’ha guanyat amb escreix i a braó el títol de protector dels primers dissabtes a Marginàlia.

Per l’autoritat que m’atorga el títol de coc de totes les cuinades de Can Gazà proclam Cil Buele arcàngel protector de les trobades a la quimèrica nau de Can Valero. Dels tres noms i oficis de la mitologia angelical Cil n’assoleix tot el significat i ofici. Com a Gabriel, ens anuncia puntual i insistent. Com a Rafel, ens guia pel camí dels cecs estalviant-nos un fotimer d’ensopegades. Com a Miquel, esdevé la millor defensa dels condemnats a cadena perpètua.

El treballat reportatge que ha penjat a la xarxa el nostre vexilaire justifica l’emocionada gratitud de la república de Marginàlia.