PARLAMENT DE LA VETLLA DE JAUME SANTANDREU

Aquest és el parlament del president de Can Gazà, Institut contra l’exclusió social, Jaume Mateu i Martí en la vetlla de Jaume Santandreu.

 

Bon vespre:

Qui hauria de dirigir-vos aquestes paraules hauria de ser en Miquel Àngel, l’espòs d’en Jaume, però no es veu en cor de fer-ho. I a bon sant encomana el miracle perquè ara mateix tots els que vàrem tenir l’honor, convertit en orgull, d’haver acompanyat en Jaume, d’haver estat a prop seu, tenim el cos ple de nusos i la veu se’ns trenca a cada passa feta paraula. Per això, intentaré dir-vos el que en Miquel Àngel us vol dir de la manera més clara i ininterrompuda.

Primer de tot, en Miquel Àngel vol donar les gràcies a totes aquelles persones que, a través de qualsevol mitjà, li han fet i ens han fet arribar el seu suport i el seu escalf. A molts d’aquests missatges els hem pogut respondre, però n’hi ha un nombre incomptable que no han rebut contesta per manca de temps. Per això, vol i volem agrair públicament totes les mostres d’afecte i consideració que ens han arribat i encara ens arriben.

En segon lloc us vol dir que és un veritable atreviment mirar de dedicar unes paraules a en Jaume quan ell, dels mots, en feia -en fa!- puny o ram, segons s’escaigui, i sempre amb una exquisidesa incontestable. Emular-lo, per tant, és una insensatesa. En Jaume va passar per escrit la seva vida i per això és i hi serà per sempre en tot el que va compondre. Viu en cada vers, en cada línia que ens va oferir, en els espais entre paraula i paraula. En Jaume viu i si el volem seguir fruint basta llegir-lo, si pot ser amb la mateixa passió i exigència que ell va escriure.

En Jaume estimava molt la vida, tant, que en donava. I donar vida deu ser el més alt grau d’humanitat a què pot arribar qualsevol persona. Ell en donà molta i fins al darrer moment. De fet, decidint on, com i amb qui volia partir ens va donar la seva darrera lliçó magistral de vida. L’estimava tant, a la vida, valorava tant el que havia viscut que no va permetre que el mal, el dolor, el patiment propi i el que podia infringir als altres ho esquerdàs, ho fes malbé.

Tots els qui som aquí sabem prou bé qui i com era en Jaume, no cal glossar-ho. Emperò sí que s’ha de dir i repetir que en Jaume era un home bo i per bo era generós, ho donà tot, no tenia res seu; i per bo era just i lluitava fins a l’extenuació contra la injustícia i la desmemòria imposada; i per bo, sempre fins al seu darrer alè, volgué estar de part i a prop dels qui res no tenen; i per bo estimava fins al deliri aquesta terra nostra ara mateix profanada i espoliada; per bo feia lluir la llengua nostra que torna a ser castigada per aquells que de l’odi en fan bandera; per bo es deixava enganyar dues-centes vegades de cada cent;  per bo no podia consentir cap abús; per bo no tenia altre referent que el seu Jesús de Natzaret.

He dit abans que seria una temeritat dedicar unes paraules a en Jaume, ell que era parauler i creador exigent, i més en aquesta ocasió. Per això, per fer més seva aquesta trobada, en Miquel Àngel suggerí que cercàssim entre la seva producció, publicada o inèdita, algun escrit que s’adigués amb el motiu d’aquest acte. En Jaume mateix, com si es complís el seu desig, des d’allà on no ens perd de vista, s’encarregà de fer-nos a saber que el 15è poema del recull inèdit “La mar esgarrifa rampes” era el més adient. Aquest recull, que coneixem molt poques persones, va ser escrit fa 12 anys (commemorant el 75è aniversari d’en Jaume) durant el viatge en què ell i en Miquel Àngel voltaren el món.

Diu així:

 

GRÀCIES PER SER MÉS DEL QUE HE ESTAT

tot gràcies a una partícula

temporal d’avortó de paraula:

EX.

Des que som ex de tot

i gairebé de tots

som més del que em tocava ser

o haver estat.

Ara som més sacerdot que quan exercia de capellà.

Ara som més amic i amat,

àdhuc amant, que quan cercava,

furtiu i clandestí,

l’amor de les tres taronges

i fins i tot dels tarongers florits

als horts de les luxúries heterodoxes.

Ara em sent més joglar,

anònim, inèdit, lliure i sarcàstic

que quan canava versos

somniant  guardons

concedits d’antuvi als emergents

poetes de les llepades.

Ara som més patriòtic

que quan pellucava polítiques

revolucionàries

per les branques de tres pins

on la independència es definia a bastonades

entre confrares.

Ara som millor samarità

dels destrossats i marginats

a la vora del camí

que quan baixava triomfal

de la cursa dels redemptors

al temple de les competències.

Ara em sent millor persona

que quan actuava de personatge

amb la vana excusa

d’alçar la veu pels muts

i mostrar cara pels sense rostre.

Ara em sent més conseller,

escoltadís i encertat,

que quan exercia de predicaire

a les set trones

dels dogmes i les ciències.

Ara em sent més proletari

enmig del lumpen

que quan esquinçava la meva disfressa

d’obrer a la barra de ciment

dels que vivien de vendre

fantasmes

sense llençols a les botigues

sindicals dels mites i dels canvis.

Ara puc recitar,

en la més absoluta de les solituds

sense comunitats de base,

ni contraban de sagraments,

ni lluquets enlluernadors

de caçadors d’escàndols,

l’acte de fe

més definitiu i infal·lible

de ma vida,

amagat entre els versets

de l’evangeli apòcrif

del fill d’en Collet

i na Perduda:

“Crec tant en Déu

que som tranquil·lament ateu”.

Caparruda i selvàtica

nesplera de bardissa

aguant els fiblons

i les sequeres

amb més humil fermesa

que quan representava,

costailloberià,

el pi de serralada

tot exhibint les gruixudes arrels

serpentejant les roques

dels dogmes i les glòries.

Excapellà llis, exorador sagrat,

exredemptor de miserables,

exglossador d’endecasíl·labs,

exmarjaler de paraules

a les parets seques d’escriptor ras,

exChe Guevara de foganya,

exeixugamans dels cuiners de la política,

exmàrtir de la meva nissaga

de desvergonyits amics i amats

sense Blanquernes,

extossut introductor de la imaginació

a l’avenc de marginàlia

excaçador de premis literaris

de pa en fonteta;

excarnassa de barrisc

per als mercaders de reportatges

i polèmiques;

exanimalò calent

de disbauxes de pa amb oli

sense olives ni tomàtigues de ramellet

a la taula dels orgasmes;

exmans foradades

sense carismes

pasquals a l’alba

dels filantrops;

ex-exhibicionista a la balconada

dels qui proclamen

que res tenen a perdre i molt manco a amagar;

exprofeta del sexe

que per un camí de coix

cerca mamil·les, encara, i que en lloc

d’encís de minyonia

tan sol troba,

al carreró de les serps,

contes malignes i morts de Déu

a les rues fosques

de negrituds i llobacardes.

Exaprofitat, sense cita ni vergonya,

dels amorosits cecs i eterns

amics incorregibles

de presentacions, pròlegs

i solapes.

Ex de tot i gairebé

de tots els altres

que no sigueu vosaltres,

només em maca ser

exdifunt.

Un exdifunt

viu per sempre més

al cor d’un arbre.

De poder triar

vull reencarnar-me

en la saba d’un garrofer mascle.

D’aquells d’enmig de la garriga

que amb els seus fètids barrims

emprenyen tots els altres

garrofers fruiters

pels sagrats turons

i les respectables planes.

 

En nom d’en Miquel Àngel, de la seva família i de la d’en Jaume, dels residents de Can Gazà, novament moltes gràcies per haver volgut compartir aquests moments amb nosaltres i amb en Jaume, que no ens perd de vista.

 

Can Gazà, 3 de juny de 2025

ELS  EXCLOSOS VOLEM COMPARTIR ELS ALIMENTS AMB ELS  ENCLOSOS ENTRE DUES NECESSITATS: DORMIR A COBRO O MENJAR  DIGNAMENT

Arran de les generoses aportacions en aliments que rebem a Can Gazà per Nadal, Jaume Santandreu en fa el següent clam:

Els EXCLOSOS, els pobres de sempre, bestioles de carrer, no tenim problemes per menjar. Gràcies a la solidaritat de les persones, institucions i botigues sobren queviures per tot arreu.

El problema de vida o mort el tenen els ENCLOSOS, aquells treballadors als quals el sou no els basta per respondre a les dues necessitats vitals de menjar digne i de dormir a cobro. A hores d’ara per una habitació subllogada et cobren 500 euros. Un piset, en el cas miraculós de trobar-lo, s’enfila als mil euros.

Els marginats de sempre volem compartir els aliments amb els estrets entre dues necessitats essencials.

Els bandejats sobrevivim perquè hem perdut la vergonya. Si els ENCLOSOS volen sortir del clot hauran de fer el mateix procés. Deixar la vergonya per als explotadors i ajuntar-se a les coes dels pidolaires. Pot ser una imatge revolucionària: gent amb corbata, senyores ben vestides, obrers amb granotes de feina ajuntant-se ben cara alta als rebutjats de sempre.

Cada dia, de quatre a sis del capvespre, a Zaqueu aquests nous camarades, els ENCLOSOS, se’ls donarà, sense demanar-los clarícies de res, una bossa amb menjar guisat del dia, pa i fruita. Hem tret aquest exemple perquè Can Gazà cuinarà gran part del regal nadalenc d’ASAJA per al menjador social de la plaça Mercadal.

Les portes de Can Gazà estan obertes als ENCLOSOS. Poden arribar-hi en cotxe.

Gràcies a la perseverança d’ASAJA.

És Nadal. Podem somniar que aviat trobar sòtil sigui tan possible com que et convidin a un entrepà.

CAN GAZÀ SENSE FESTES DE NADAL

L’Evangeli de Mateu, II, 13-18 esclata la nafra. Després de 2023 anys es repeteix exactament la història. El revolucionari de la pau ha de fugir a Egipte mentre el poder mana escorxar tots els infants de zero a dos anys, tant a Betlem com als seus entorns, que enguany arriba fins a Ucraïna.

Per solidaritat i per respecte al nostre nom, sense accents gramaticals, GAZA, volem acompanyar en silenci els plors i laments de Raquel que es crema els ulls pel genocidi del seus fills.

Us donam les gràcies pels regals de festes de cada any. Els aprofitarem i els compartirem, com sempre, amb Zaqueu i amb els pobres avergonyits  que ens demanen ajuda dins l’anonimat.

Dia 28, festa dels Sants Innocents, per solidaritat amb tots els infants d’arreu del món destrossats per les guerres, la set, la fam, les violacions, l’esclavitud, les feines forçades…, farem dejuni. A taula només servirem pa  amb oli.

Molts d’anys, però cap com el passat.

Can Gazà 2023

CAN GAZÀ, 45 ANYS AMB L’EXCLUSIÓ

Enguany fa 45 anys que la finca de Can Gazà està oberta a qui, per les raons que siguin, ha acabat fent del carrer i de la seva solitud extrema la seva llar, fet que la converteix en degana dels edificis assistencials mallorquins oberts a persones marginades. Al llarg d’aquests anys ha acollit tota la gamma de l’exclusió social severa de l’illa: des de malalts mentals sense suport, passant per marginaires sense dependències tòxiques i acabant per drogodependents actius o en abstinència, sans o malalts irrecuperables.

Si voleu seguir llegint aquest article del president de Can Gazà, Jaume Mateu i Martí, clicau en aquest enllaç:

https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/can-gaza-45-anys-amb-lexclusio/

NO SÓN ESPÈCIES INVASORES

El diari “Ültima Hora” d’ahir dia 13 de gener, a les pagines 24 i 25, presentava un reportatge titulat “Un parque sin niños”, sobre el parc de Can Simonet, del barri ciutadà de Camp Rodó. (https://www.ultimahora.es/noticias/palma/2023/01/13/1862447/palma-can-simonet-parque-ninos.html). Just a baix del titular es diu literalment: “El recinto de Can Simonet se llena de indigentes que auyentan a vecinos por las heces, el alcohol y las jeringuillas”. El peu de pàgina d’una de les fotos també és taxatiu: “El parque solo es visitado por vecinos con perro”.

El text, signat per Gemma Marchena, ve a dir que els veïns del barri no frueixen del parc de Can Simonet per culpa dels indigents. A mi em queda el dubte de si el veïns no hi van com a mostra de rebuig als indigents (que, recordem, segons la definició, és qui està “Mancat de les coses més necessàries a la vida”) o per temor, com insinua el títol.

Tanmateix, per una raó o altra, cal recordar que els indigents no són cap espècie invasora que cal combatre; són persones víctimes del sistema, de l’entorn o d’elles mateixes. Per això, segueixen tenint els mateixos drets i els mateixos deures que la resta. Tenen tot el dret d’anar als parcs o a qualsevol espai públic, de la mateixa manera que se’ls ha d’exigir el comportament que correspon, com a qualsevol altre ciutadà modèlic. Com pot una persona o un grup de persones que no tenen res més que la seva desgràcia fer por a ningú?

No és bo traduir a conflicte social la marginació humana perquè és el primer pas cap a l’aporofòbia –l’aversió a la pobresa-. No hi ha ningú que vulgui ser exclòs de la societat; les persones que s’hi han vist abocades no hi estan per gust ni a gust. Ningú vol –ni ha- de dormir al ras, al carrer, i qui diu que hi vol romandre nit i dia és perquè ha arribat al grau més baix de l’autoestima. Per això, la resposta ciutadana a l’exclusió social –moderada o severa- no ha de ser mai ni el temor ni la condescendència. Una persona exclosa no ha perdut la condició humana, recordem-ho sempre.

El reportatge també assenyala l’origen dels indigents del parc de Can Simonet: els centres de Ca l’Ardiaca i Can Gazà. Tampoc no és bo assenyalar d’aquesta manera, sobretot sense contrastar les informacions. Lluny de ser assenyalats com a focus indesitjables i d’indesitjables, tots els centres i serveis , públics i privats, que acullen i atenen aquelles persones mancades de les coses més necessàries a la vida, haurien de ser reconeguts per tothom. La feina que fan hauria de ser molt més valorada socialment precisament per contenir eficaçment totes les dificultats a les que han de fer front aquelles persones que, per les raons que siguin, han perdut tot allò que els mantenia en societat: la llar, la feina, el futur i la dignitat. Per un grapat de bruts i d’incívics –hi ha indigents que ho són, evidentment- no destruïm els recers i aixoplucs que atenen el millor que poden les persones en destret. D’altra banda, qui estigui lliure de no conèixer de prop o d’un poc més enllà un cas de degradació personal per culpa de qualsevol toxicomania, que em tiri la primera pedra.

Quant a Can Gazà, tornar a dir que som un centre residencial i comunal, això vol dir, que tots els residents, d’acord amb el seu grau de salut, han de dedicar diàriament bona part de la jornada a treballar per a la casa, entre d’altres raons perquè el primer que cal combatre en una persona marginada és l’ociositat. Tenim la granja, l’hort, el servei de cuina i el manteniment del casal perquè la feina mai no falti; sempre n’hi ha molta més de la que es pot assumir. Per això, sabem a cada moment on són i què fan els nostres residents. Clar que tenen hores de lleure, com tothom, però no crec que cap d’ells vagi del Secar de la Real al Camp Rodó, concretament a Can Simonet, ni a defecar, ni a molestar els veïns.

I qui vulgui comprovar-ho, que vengui a la finca, al número 33 del carrer Vicari, al Secar de la Real, a Palma. Tothom hi és ben rebut. Animau-vos i veniu, no tengueu por.

 

RÈQUIEM DE GRATITUD PER AL SEPELI DEL TALLER MARGINÀLIA

No hi ha com un enterrament per saber que t’estimen.

Quan celebrava un funeral per un suïcidi enrampava els assistents amb una sentida consideració: «Si aquest germà que ha plegat de viure abans d’hora veiés com l’estimàvem, com ploram la seva partida, mai no s’hauria suïcidat».

Els tanatoris són els llocs més positius de la terra. Tothom s’esforça en una amorosida cursa d’elogis per retreure tots els caires bons del difunt. Per omplir els tensos silencis, valen fins i tot les exageracions adulatòries.

Aquestes sentències es compliren en una emocionant plenitud en el trist i dolorós sepeli del taller Marginàlia.

Al llarg d’aquest dos mesos de tancada ha desfilat per la immensa nau de Can Valero «una llarga acompanyada», com diu Costa i Llobera, de consoladors. Mai no ens havíem imaginat que fossin tants els amics i admiradors de la humil i sacrificada tasca de Can Gazà per a la reconstrucció de la dignitat esmicolada dels marginats mitjançant la feina manual, la responsabilitat personal i la relació de normalitat amb tota classe de gent.

Mai no ens havíem imaginat que el taller Marginàlia hagués penetrat tant endins en els sentiments dels variats estaments de la nostra societat.

Guardam com el millor tresor els refilets d’admiració i consol que ens han dedicat de tot cor els generosos visitants.

Les famílies sensibles i delicades –a l’hora d’estrènyer els gazanencs ens mostram com a tals– deleguen en un portaveu perquè clogui el funeral tot palesant als condolaires una profunda gratitud per la seva presència agomboladora.

Us parl en nom de tots els companys de Can Gazà, uns camarades herois que hi han deixat la pell, buidant la nau. Quina barbaritat! El local s’eixamplava, els trastos es multiplicaven, sortien andròmines de tots els racons. Arribàrem a experimentar la síndrome de volcà: com més lava perboca, més es multiplica la matèria magmàtica dins les seves enceses entranyes.

Gràcies, tarambanes de la gran mare. En aquests desafiaments d’autèntica follia us feis estimar com una mala cosa. Amb aquestes increïbles gestes ens encadenau a la vostres surrealistes peripècies.

Gràcies amics que heu passat i repassat aquest dies per Marginàlia tot emportant-vos, com a records, les darreres gangues i deixant-nos coratges i ajudes per poder aguantar l’envestida d’una nova etapa. Com hem dit i repetit seguirem a Can Gazà amb els malalts terminals que precisen seguretat i arts i manyes per enganyar les solituds i les ànsies. A una comuna com la nostra amb granja, bestiar, aviram, hort, casal i manies perfeccionistes sobren feines i manquen braços.

Gràcies, companys de Remar i de Deixalles, per acceptar les nostres ofrenes aconseguint que allò que es donà per al profit dels pobres, continuï en la mateixa direcció.

Gràcies, cooperants del Senegal, del Marroc, de la protectora d’animals d’Esporles i de la Fundación Escribano per tenyir els nostres pobres presents d’universalitat i tendresa.

Gràcies als magnànims mitjans de comunicació que han fet que la nostra escanyada veu ressonàs pels cap de cantons de la vila adormida.

Acab aquest simple rèquiem, tirant a gregorià, amb la mateixa consideració que repetia a tots els funerals just abans que començàs la desfilada del condol: «Molt bé que abraceu la família del difunt, però pensau que ara és el moment que manco us necessita. Es troba com dins un núvol d’afectes, cansaments i quimeres. D’aquí a uns pocs mesos, quan se sentin tot sols i desemparats, necessitaran aquest acompanyament que avui multiplicau amb besades i llàgrimes.»

No ens oblideu, amics. Ara us necessitam més que mai.

CAN GAZÀ I LA NOVA NORMALITAT

A Can Gazà també maldam per sobreviure a la nova normalitat, com no podria ser d’altra manera. No obstant, com que la perplexitat i l’embadaliment presideixen el casal i cada cop amb més rotunditat, raó per la qual hem incorporat el dubte i l’estranyesa permanents a la nostra manera de viure el present, no ens esvera gaire aquesta inquietud generalitzada que mira més la butxaca que no la salut.

És clar que patim per la gent que ho comença a passar malament; clar que veim el panorama desolador, sí, gens engrescador, també, però malgrat tot creim que la força som nosaltres i que si som capaços d’activar-la a plena potència, no tenim aturador. La responsabilitat ben entesa, com la caritat, comença per un mateix. I és la responsabilitat individual, que hem de posar en marxa, ara més que mai, perquè és l’única manera de mancomunar-la i que esdevingui la veritable corretja de transmissió als nostres representants polítics a fi que prenguin les mesures que beneficiïn a tothom i no sols a un grapat.

Per molt que ens dolgui, no ens estranya gens que els que remenen les cireres del turisme nostrat, considerin que l’obligatorietat de les màscares restarà visitants. I la veritat és que no hauríem de voler ningú que no volgués fer allò que feim –o hauríem de fer- tots per prevenir-nos de la COVID-19, que no se n’ha anat, que és aquí i segueix fent mal. Si la màscara genera angoixa, ens deim amb molta sornegueria, què deu generar la misèria? Per tant, en sortir de casa, tothom amb màscara i sense excuses, que ens hi jugam la salut i quelcom més.

Per tot plegat, ens solidaritzam amb tots els sectors de feina i totes les persones que ara mateix passen per lloc estret i no tenen gens aclarit el demà mateix. I d’entre tots, volem que el nostre escalf arribi al sector de la cultura, amb qui hem establert moltes complicitats i que tantes vegades ens han ajudat. Actrius i actors; músics; artistes en general; productors d’espectacles; promotors… Des d’aquest recer de la necessitat més extrema, que és Can Gazà, creim fermament que és la cultura la que ens fa lliures i, per això, responsables del bé comú.

I ja que hi som, feim un prec general: que passeu pel Taller Marginàlia, que està obert tots els matins de dilluns a dissabte de 9 a 13 hores al polígon ciutadà de Can Valero, en el carrer d’Asival número 4. Com sempre, hi trobareu objectes decoratius, mobles, llibres i roba que demanen una nova oportunitats de servir, com ho reclamen els residents. Pensau que és el nostre modus vivendi, això és la nostra manera de guanyar-nos la dignitat. Hi sereu molt ben rebuts si duis la màscara, evidentment.

L’EXCLUSIÓ SEVERA I EL CORONAVIRUS

Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, a l’entrada d’avui del seu bloc (https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/) reflexiona sobre la incidència del coronavirus en l’exclusió social severa de Mallorca.

 

L’EXCLUSIÓ SEVERA I EL CORONAVIRUS

Com diu Jaume Santandreu (http://jsantandreuisureda.blogspot.com/) en una de les seves sentències en temps de coronavirus, la que fa 45, “la Covid-19, lluny de netejar els carrers de “vagos y maleantes”, no ha atacat, fins ara, cap marginat en tot Mallorca. Els hereus del “Conde Rossi”, si ens volen eliminar, hauran de mantenir-se dins les trinxeres del “Movimiento” fins a implantar de bell nou la llei franquista de perillositat social”.

I així és, cap de les més de quatre-centes persones excloses que ara mateix passen el confinament en albergs i centres residencials públics i privats de Mallorca; ni cap de les gairebé cent-cinquanta que segueixen pernoctant en el carrer; ni cap de les dues-centes llargues que s’apleguen en els diversos assentaments als voltants de Ciutat, ha estat víctima del coronavirus. Més encara, cap de les que s’allotgen a centres residencials, permanents o accidentals, ha donat positiu en el test PCR que se’ls ha fet.

Tenint en compte que una gran majoria d’aquestes vuit-centes cinquanta persones mal comptades eren d’altíssim risc en ser immunodeprimides degut a les moltes xacres que pateixen, hom podria pensar que es tracta d’un veritable miracle. I tanmateix, si atenem a com s’ha tractat aquesta exclusió social residual, arribarem a la conclusió que no es tracta de cap prodigi, sinó fruit d’un seguit molt favorable de decisions polítiques valentes, d’una banda, i del treball tan abnegat com de qualitat dut a terme pels diversos equips de professionals dels centres que acullen aquestes persones.

En aquest sentit, les decisions preses per la directora insular d’Inclusió Social, Sandra Martínez Fernández, institució de la que depenen els principals centres i albergs d’exclosos residuals de Mallorca, a més de ràpides i valentes, han aconseguit evitar la propagació del virus en aquests espais. Esponjar Ca l’Ardiaca obrint provisionalment els centres de Sant Ferran i Son Pardo, i condicionar Sa Murtera, de Manacor, per poder atendre l’exclusió severa d’aquest municipi i la seva àrea d’influència, ha estat clau per evitar el que tots temíem.

És clar que sense la feina desplegada pels treballadors d’aquests recursos aquestes resolucions no haurien fruitat. Treballar la contenció amb aquestes persones no és gens bo de fer, atenent tant les dependències com els deterioraments de tota mena que presenten, i contenir-la era essencial per evitar l’entrada del coronavirus. I tot i les dificultats enormes, s’ha aconseguit.

Les conseqüències econòmiques i socials d’aquesta pandèmia, ara mateix, són inquantificables; sols sabem que la factura que ens presentarà no la podrem pagar, raó per la qual haurem de recórrer a l’endeutament. I si ja és carregós l’endeutament econòmic, l’endeutament social pot acabar a punt d’ofec.

Per això, hem de ser capaços de contenir el contingent humà que pot acabar al carrer, a la inanició. I aixecar aquest mur de contenció no és una tasca atribuïble a l’amplíssim àmbit dels “Serveis Socials”: l’han d’aixecar els àmbits d’habitatge, d’economia, i de treball, per apuntar sols la punta d’aquesta força tan urgent i necessària. Així, no hem de tractar com a excloses les persones que no tenen feina, que no poden fer front a la hipoteca o al lloguer de ca seva, i que no tenen els ingressos suficients per fer front al que els obliga la societat on intentam viure de la manera més digna possible i que de cap manera no es pot dir que sigui justa ni igualitària.

A CAN GAZÀ EL CORONAVIRUS ENS ACLAREIX ELS PRINCIPIS, LES  EXPERIÈNCIES I ELS PANORAMES 

Aquesta és la reflexió de Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, sobre el Covid-19, altrament conegut per coronavirus, i els seus efectes en la població marginal.

 

Quan hom pertany i viu amb un grup de confrares d’altíssim risc, com som els vint-i-cinc reclosos de Can Gazà, es deixa il·luminar per aquest llamp forcat del coronavirus de la punyeta.

Acceptant les conseqüències amb tota la serenor que m’atorguen  els meus  82 anys de madurada i maçolada edat, voldria compartir amb els que haureu de carregar amb la tasca d’enllestir un nou ordre mundial, les nostres clarividències.

Tots tenim la pell a l’estenedor. Conscients d’estar en capella triam sopar, amb vosaltres, amics, un àpat de veritats.

Aquesta pandèmia universal ha reforçat els principis sagrats de Can Gazà fins a convertir-los en fonaments inamovibles per a Marginàlia. Ens ha costat quaranta anys de lluites, de follies i ràbies. Ha passat una vertadera multitud  de marginats per la comuna autogestionada de Can Gazà. Molts han preferit el carrer, la vagància, la droga i l’aprofitament d’una maleïda beneficència que els ha donat menjar i jeure amb una mínima exigència de bestiar de guarda. Molts, camí del bar i de la brega,  s’han befat dels llepaculs que es comprometien a  quatre hores de feina i a una responsabilitat de persones humanes per rebre al cap i a la fi els mateixos beneficis que treien ells totalment gratis.

El virus apocalíptic ha posat cadascú al seu lloc. Mentre l’omnipotent assassí ha declarat carn per forca els espavilats del sistema assistencial, les caparrudes animeues de Can Gazà han tastat el goig i la seguretat d’una família de fet, amb casa, foganya, companyia, tasques, esment i dues quarterades de granja i jardí per amansir les impotències i les ànsies. Els exclosos necessitam dignitat, treball i un ca nostra.

Mentrestant, ens guarim el penediment de ser els més privilegiats de Mallorca inventant receptes per farcir les carmanyoles dels bandejats que s’atansen al menjador de Zaqueu per enganyar la fam. Molts de dies, cuinant per a nosaltres i per a ells, Can Cazà enllesteix 150 dinars.

Vet ací un altre principi: quan ens unim les petites i voluntarioses  oenegés, en aquest cas Zaqueu, Horizonte i Can Gazà, asseguram la fermesa i la continuïtat d’un servei de qualitat. L’organització dona vida; la institucionalització mata. La institució devora la mare que la va parir. Així ha fet l’Església amb l’Evangeli i els partits polítics amb el bé del poble. La gran temptació és convertir els miserables en negoci i els serveis socials en empresa.

Les circumstàncies m’atorguen el dret de posar-me apocalíptic.

Responsables de la reconstrucció de la humanitat després d’aquesta tercera guerra mundial, deixau-nos a nosaltres, els marginats, com a grups residuals. Amb quatre poliesportius granareu les noses dels carrers.

Preparau-vos per a l’avalot de la multitud de nous pobres. Gent desesperada, sense feina, sense casa, sense horitzó. El terrible profeta víric us ha mostrat el camí de la solució. Els poderosos, els rics, només reaccionen quan els fitores la seva pell. Deixau-vos anar de sermons, de solidaritats i hòsties en vinagre: com a la revolució francesa el remei ha de començar des d’alt. Aquests putes egoistes de merda que ho acaparen tot, que mai no diuen basta i que han estat apunt de destruir la terra, només cagaran tot el que han robat a la humanitat quan els agafeu pel coll fins a ofegar-los.

Us ho profetitzam des del monestir de clausura de Can Gazà: el coronavirus ha alçat la senyera. Res absolutament pot ser com ha estat fins ara. Peti qui peti. Ha començat una nova revolució.