Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, en aquest article agraeeix la participació dels amics a l’acte “Clam i pregària per la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània”.

 

L’única paraula que pot definir el memorial de la tendresa que els tallers de Can Gazà oferí als infants enfonsats dins la crueltat d’Europa és la de poema.

Les tres característiques que defineixen un poema són: bellesa, força i sorpresa.

Aquestes tres qualitats acompanyaren en tot moment el memorial que la república de Marginàlia oferí als seus compatriotes enterrats als negres i freds fondals de la nostra Mediterrània.

Bellesa. Ens afermam en la certesa que la salvació del món i de les persones que el destruïm no ve, ni vendrà, des de l’ètica, que viu subjugada als poders, sinó des de l’estètica. D’això l’Església catòlica en sap la maina.

Força. La vigoria de la resistència acaba vinclant les espinades dels imbècils.

Sorpresa. Eixa és la nostra carta amagada. De la catedral pots esperar la millor litúrgia, erò mai no pensaràs trobar-la a l’amagatall de la misèria.

Gràcies als artistes, tant als professionals com als germinals –tots ells genials– que portaren les nostres sensibilitats i empaties al cor de les plenituds.

Gràcies de forma especial als camarades de Can Gazà que no es cansen de pondre miracles a l’hora d’estrènyer les supervivències.

Gràcies sobretot per suportar estoicament i irònica  els meus gemecs histèrics quan s’acosta l’hora de les parides.

Gràcies als qui ompliu amb la vostra entranyable presència la sala magna dels “Encants” i les ànsies de contacte dels exclosos.

Gràcies per la vostra secreta generositat.

Gràcies a les manyoses bunyoleres que ens endolciren les penes i els records.

Gràcies de forma molt amorosida i profunda al padrí jove dels nostres vermuts: Cil Buele Ramis. Eix multiartista i lluitador pels drets humans s’ha guanyat amb escreix i a braó el títol de protector dels primers dissabtes a Marginàlia.

Per l’autoritat que m’atorga el títol de coc de totes les cuinades de Can Gazà proclam Cil Buele arcàngel protector de les trobades a la quimèrica nau de Can Valero. Dels tres noms i oficis de la mitologia angelical Cil n’assoleix tot el significat i ofici. Com a Gabriel, ens anuncia puntual i insistent. Com a Rafel, ens guia pel camí dels cecs estalviant-nos un fotimer d’ensopegades. Com a Miquel, esdevé la millor defensa dels condemnats a cadena perpètua.

El treballat reportatge que ha penjat a la xarxa el nostre vexilaire justifica l’emocionada gratitud de la república de Marginàlia.

 

Reflexió de Jaume Santandreu sobre els infants ofegats a la Mediterrània en el seu intent d’arribar a Europa.

Per cada mort podem arriscar un adjectiu definitori. Una mort pot ser terrible, injusta, prematura, desesperant… sempre trista. Tanmateix, prest o tard, acabes acalant el cap. Davant els misteris de les morts no hi ha res a fer.

Però hi ha una classificació que mai de mai vull admetre. Per a mi una mort pot ser qualsevol cosa manco inútil. Em rebel amb totes les meves ràbies i impotències enfront d’un final sense sentit. Ningú nat no pot morir debades.  Cap sacrifici pot ser en va.

Tenim l’obligació sagrada de treure lliçó, coratge i profit de cada mort.

Aquest deure esdevé ineludible per la raó que la transcendència d’una mort depèn absolutament de nosaltres.

Encoman, des de la profunditat més sagrada dels meus sentiments, als infants sepultats als fons de la nostra Mediterrània que em salvin la tendresa. Ara, a les acabatalles del meu pelegrinatge sé que no som res, que el que faci no serveix per res, que el que escrigui no té sentit de res, sense la tendresa.

Us parl d’una tendresa escalfadissa, omnipotent, omnipresent, abassegadora. Us parl d’un riu de llàgrimes.

Aquesta tendresa salvadora només pot néixer i créixer des de l’impacte.  Des de la commoció. Des de la personificació.

Dels commovedors casos  d’infants enterrats al fons del nostre mar  m’impactà  la història d’aquell nin que quan la guàrdia costanera escorcollà les seves vestidures recercant algun indici d’identitat, descobrí que portava  cosides al folre de la seva casaca el butlletí de notes. Algú que l’estimava volgué  assegurar aquelles excel·lents qualificacions escolars com a garantia d’una nova vida.

L’esgarrifança encadenà per a sempre el meu sentiment a aquest modèlic estudiant fins al punt d’adoptar-lo com a fill. Un fill que tocaria  ser a la universitat i que ara es fon en la fosa de la Mediterrània.

El meu fill nom Mateu en homenatge a l’home més bo i tendre d’aquest món que fou mon pare. Habibi, el mot àrab que li he triat com a llinatge, vol dir estimat.

Mateu Habibi, fill de les meves entranyes, no has mort debades. Quan pens en tu m’esclates un albelló de tendresa. Una tendresa amorosida, feta llàgrimes.

Al memorial de dia 2 a Marginàlia tu ocuparàs el lloc central del meu plany.

Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, signa aquest article sobre els immigrants ofegats a la Mediterrània que alhora és una crida per al clam i la pregària per ells que se celebrarà dia 2 de novembre a les 11 hores al Taller Marginàlia

 

La terrible referència arribava de Roma. Un robot submarí de la guàrdia costanera italiana ha gravat el cadàver d’una mare abraçada al seu filló en el fons del mar davant l’illa de Lampedusa. La nit del naufragi els equips d’auxili només pogueren salvar vint-i-cinc persones de les cinquanta que intentaven arribar a ca nostra. Un dia després recuperaren tretze cadàvers de dones. Una estava embarassada, l’altra era una nina de dotze anys. Tots els ofegats pel nostre egoisme resten enterrats al fons de la Mediterrània.

L’esgarrifosa notícia ha caigut, com una ampolla de salfumant, dins la nafra oberta de la meva impotència.

La condemna de la impotència resulta més insuportable que la cadena perpètua o la mateixa pena de mort. Si hores d’ara estàs tancat a Lledoners seria la persona més tranquil·la i feliç d’aquest món.

Aquest no poder fer res em desespera, m’enfolleix, me mata. La impotència no té sortida. Tampoc té consol per a una bestiola limitada, tarada però absolutament conscient, àdhuc clarivident com jo, que no troba engany per aixoplugar-se de la tempesta. Val a dir de la realitat crua i dura tant de les persones com dels pobles.

Som al·lèrgic a tots els calmants que t’ofereixen les religions que et recomanen resar o els malabaristes polítics que et conviden a tancar els ulls per seguir-los com a xotets de cordeta.

L’única sortida digna és morir de tristesa com ho feu l’amic del meu pare tot culpant-se de no haver sortir a defensar el veí que s’emportaren els franquistes a mitjanit per assassinar-lo a la vorera del camí. Per afegitó, per salvar els seus cinc fills de la fam el dia següent hagué d’escurar el clot de fems a la casa del falangista que manava l’escamot de la mort.

Per no enfollir de cop a voltes em “xut” una dosi de deliris.

Vaig somniar que, revestit de sotana, em presentava a l’entrada de la Fortalesa, minuts abans de la cerimònia d’en Nadal. Els cans cerbers de la porta em deixaren passar davant la meva explicació. “Som el rector del Port de Pollença. La jurisdicció per casar és territorial. Si els noviis no firmen davant mi la boda no serà vàlida”.

Vaig esperar que tots els il·lustres i majestàtics assistents estiguessin asseguts per lliurar-los un full litúrgic on hi figurava l’estampa d’Aylan Kurdi, el minyó que les ones dipositaren a la platja tot mudat, talment com per anar a noces. L’adscripció resava “Aviciats de Déu, no contempleu el mar, és una tomba”.

Quan vaig despertar del somni em vaig trobar ajassat, com cada alba, al racó de l’habitació del camatallat de Can Gazà.

Aquest foll follet de la impotència us suplica un favor: dissabte, 2 de novembre, Dia dels Morts, a les onze del matí, planyirem, al Taller de Marginàlia, els nostres germans immigrants enfonsats a la mar de les nostres turbulències.

No aconseguirem aturar el genocidi europeu però junts plorarem la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània.

Us hi esperam.

Jaume Santandreu

Can Gaza, tardor, 2019

Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, en aquest article s’atansa als immigrants que moren al Mediterrani en l’intent d’arribar a Europa. Aquest drama serà el motiu de la segona edició del “Vermut del Primer Dissabte” que celebrarem dia 2 de novembre.

Can Gazà, institut contra l’exclusió social, a banda d’estar plenament al servei de la marginació mallorquina més severa, també és altaveu de la seva causa i bandera de la seva reivindicació permanent. Així, l’entitat no perd mai el batec de la misèria en totes les seves dimensions que retrona per molt que no el vulguem sentir, raó per la qual no deixa de denunciar els estralls que provoca l’actual model econòmic i social. Un model que actua bàrbarament sobre els col·lectius més febles.

En aquesta línia cal emmarcar els «Vermut del primer dissabte», que celebram al Taller Marginàlia i que s’engegaren dia 5 d’aquest mes amb un concert de «Els caminants», grup musical sorgit de l’associació «Amics de Seminari». Aquesta nova programació no pretén altra cosa que la institucionalització de les trobades que tant necessitam amb els amics de la casa i de la causa. Amb ells, compartirem les nostres tasques i curolles, palesarem la nostra gratitud per la infinita paciència i coresponsabilitat dels cooperants, i també exposarem aquells caires de les persones vulnerades, aquí i arreu, que exigeixen una reflexió acurada i la conseqüent presa de consciència com més amplificada millor.

Per això, la segona edició dels «Vermuts» fuig de l’espectacle i pren cap al solam de la meditació en presentar una «Pregària i dol per la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània». De la pobresa mallorquina extrema estant, ens sentim molt a prop d’aquelles persones que cerquen amb desesperació un futur digne allà on sigui. A aquestes alçades d’any, ja són més de mil les que han mort intentant creuar aquesta mar nostra que ja no agermana i moltes d’elles eren infants, criatures de bres. La mar que ha engendrat civilitzacions, l’aigua de vida entre terres fèrtils, s’ha convertit en mar de mort, en la Morterrània, per la incúria d’Europa, els estats de la qual mantenen unes polítiques migratòries clarament criminoses.

Si no volem rebaixar fins a graus insuportables la nostra condició humana, ens convé mancomunar el crit i la ràbia per a totes aquelles persones que deixen la vida, paradoxalment, per mirar de sortir de la mera subsistència. I encara més per als infants que moren sense importar-hi en aquest intent desesperat dels seus pares i, el que és més insultant, sense que la seva mort importi a ningú.

Aquesta «Pregària i dol per la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània» es farà al Taller Marginàlia, carrer d’Asival, núm. 4, polígon Can Valero, Palma, el proper dissabte dia 2 de novembre a partir de les 11 hores.

“Els Caminants”,  amb la seva generosa acollida, em situaren, d’entrada,  en un estadi de goig i agraïment. Des d’un primer moment agafaren el mantí de la iniciativa com si els vermuts dels primers dissabtes de Marginàlia fos una fulgurant iniciativa seva. De fet ells s’han encarregat de tota la tramoia. Fins i tot m’han fet avinent que els estatuts de la seva Associació “d’Amics de Seminari” imposen com a finalitats ineludibles la labor cultural  i social.

Però quan vaig llegir el programa que ells havien enllestit des dels seus senys i criteris, un glop d’emoció m’enrampà les venes dels records i les tendreses. Em vaig trobar de cara amb tres cançons del meu primer llibre de poemes “Dos Pams d’Home” musicats i cantats per Biel Vilanova.

L’estremiment del goig només és comparable  a la commoció d’un pare – el del pròdig n’és un exemple – que es retroba  amb un fill aperduat  per les fosques de la memòria.

Després de cinquanta anys, dissabte dia 5 d’octubre ploraré com un vell xaruc revivint aquells temps d’utopies i somnis, d’innocències literàries i de lluites per una retornada clamorosa a l’Evangeli.

Però avui mateix he sentit una commoció profunda quan he tret de l’arxiu de Can Gazà l’únic exemplar que ens resta de “Dos Pams d’Home”.

La fotografia de la portada que Jeroni Fito, l’editor, trià de la col·lecció de Ramon Serra, constitueix el primer poema i el pròleg de Miquel Àngel Riera, titulat “Bitllet d’urgència abans d’encetar el llibre”, alça un pòrtic d’or a una humil capella de foravila. Tants d’honors són massa per a un  atrevit glosador de trona.

Miquel Àngel, un dels millors escriptors  catalans del segle XX, escriu: “A mi m’agrada llegir, pensant que jo també Crec que l’infern és un invent dels sàdics i un negoci rodó pels mercaders de por… O sentir-te dir , amic meu, segur, sec, com una portada  Crec que els tractats de moral i altres herbes són els invents dels coixos perquè els altres no corrin”.

El primer dissabte dels vermuts de Marginàlia m’encetaré el palmell de les mans a força d’estrènyer els punys de la ràbia quan l’amic Vilanova ens imposi la via pacífica de la independència tot recordant-nos  la no violència dels  nostres juraments : “Volem la pau per damunt tot i tots perquè cap pam de terra val un sol glop de sang”.

Tanmateix, acabarà surant l’infantó banyat que un dia encarnà el paper de missioner a la innocència de les benaurances:

”Mallorca tu me fas mal quan veig que els teus rosegons són la fam de moltes taules. Et tenyiria de negre amb betum de les sabates perquè quan diguis germà no escupis paraules falses”.

Dissabte dia 5 d’octubre m’engataré de llàgrimes.

Gràcies  Biel i Cil i companyia d’amics de Seminari.

Aprofitant l’inicia de la Setmana Santa, Jaume Santandreu, el síndic general de Can Gazà,  al Taller Marginàlia ha fet un poema gràfic sobre la relació d’aquestes celebracions amb les parts més vulnerades i oprimides de la societat.

Tot seguit, el text que el complementa.

CARAMULL DE CREUCLAVATS ESCLAFANT UNA HUMANITAT ESQUARTERADA

El meu drama a Marginàlia és que la necessitat de sobreviure -les costes apugen a cinc mil euros al mes– ens ha obligat a funcionar com una botiga.

El meu somni seria omplir la immensa paret de la nau de Can Valero amb un rètol que clamàs: “Agafau allò que us agradi i donau als pobres la solidaritat que la consciència us dicti”. Però aquesta utopia esdevé impossible amb una gent que demana rebaixa per cinc euros.

Mentrestant, alleuger els meus atacs d’impotència amb petits signes de denúncia. Aquests desgavellats poemes gràfics sovint són incompresos i menyspreats com a sortides de to.

Portam mesos tancant dins una gàbia de passerells el groc aspre d’unes llimones democràtiques. Per Nadal clavàrem un betlem monoparental damunt el morat d’unes bales de palla. L’any que ve el bonjesús serà nina.

Aquesta Setmana Santa els creuclavats esclafen una humanitat esquarterada. Els membres del bell maniquí –braços, tors i cames- es troben tirats per terra damunt la negror d’un drap per panorama. Tanmateix, respectam la hipocresia de la nostra societat. Per això, la dona destrossada porta mocador islàmic al cap i randes mallorquines a l’entrecuix.

Els signes sempre impacten. T’ho assegura un pobre capellà esquarterat que gaudí de la vida i la donà fent contraban de sagraments.

Aquest santcrist de la Nau és el mateix que presidia l’aula on el frare abusava dels alumnes. El mateix que afuava el Pare Atanasi als republicans que sortien del Caputxins camí de l’afusellament al cementeri de Ciutat. El mateix que penja com a pectoral del coll del bisbe d’Alcalà quan emprèn la creuada d’aplicar novament l’electroxoc als maricons i als independentistes catalans.

El recital de «Déu meu» que se celebrà els dies 30 i 31 de març al Taller Marginàlia va ser un èxit rotund, per la qual cosa correspon donar les gràcies a totes les persones que el feren possible. I per això, Jaume Santandreu, autor del llibre i síndic general de Can Gazà, ha escrit aquest testimoniatge de gratitud.

Per a aquelles persones que no el pogueren gaudir, en aquest enllaç hi trobareu la gravació que en va fer l’amic Cil Buele https://youtu.be/mrNm_QpQkNc

Quan sumam deu esdevenim Déu. Déu meu!

Tal fou el cas del recital del meu darrer llibre a Marginàlia. Tot i tots, absolutament tot i tots, foren perfectes.

Es creà una màgia entranyable fins al punt de convertir un acte en un impacte; una representació, en una trobada; una declamació, en una interpel·lació; una assistència en una abraçada; una curiositat, en una esgarrifada; una solidaritat, en un prodigi de dignitat; un taller de marginats, en un palau de les arts i de les lletres; un espectacle, en una eucaristia de germans.

Tremolant-me encara les pells, les llàgrimes i les gaubances només puc pronunciar una paraula. La primera que vaig aprendre dels meus sants pares –“ Què diuen els nins?” – GRÀCIES.

Gratitud immensa per a:

Joan Gayà, mestre dels enginys, per posar a punt el vell piano; per a

Aina Maria, pedagoga dels llenguatges i de les ànimes, per crear una autèntica peça musical; per a

Bàrbara i Albert, artistes dels coratges i les gràcies, per donar vida, sentiment i intel·ligència a les meves despullades paraules; per a

la sala dels “Encants” del Taller Marginàlia, per encativar els assistents fins a engolir-los dins la seva bruixeria; per als

amos, senyors, mestres i companys de fatigues i tasques de Can Gazà, per convertir-se en uns meravellosos amfitrions . Mai no em fallau, fills de santa mare! Cada dia em teniu més embadalit; per als

amics, companys, seguidors, benefactors i admiradors per estar sempre a punt de respondre amb escreix i generositat a les nostres cridades; per a

Cil Buele, per perpetuar l’esdeveniment des de la màquina de filmar i des de l’amor entrable pels marginats.

Ara sí puc presumir de família, tribu, amics, imaginació, coratge i llibres.

Tot seguit l’oració fúnebre de Jaume Santandreu que ha llegit avui, diumenge 17 de gener de 2019, al tanatori de Manacor en l’acte de comiat a Mateu Sansó.

La mort és un misteri. El gran misteri. Però cada pic que s’encara amb nosaltres ens porta un missatge. Cada mort té el seu llenguatge, els seu mode especial de clamar per la vida. Per escoltar aquest clam de silenci ens hem d’atansar a la memòria dels nostres morts amb la mateixa postura que ens acostam a un bres on dorm un infantó. Només ens arribarà la veu dels nostres morts si ens hi apropam amb l’ànima despullada, amb el cor net i amb el tremolor de l’esgarrifança a la pell de la tendresa.

Després de 15 anys d’estar amb l’amic Mateu, dins una intensitat profunda, total, ben mirat absoluta de convivència, m’atrevesc a interpretar, amb veu tremolosa, el missatge de la seva mort.

La mort de Mateu no és una fuita. Ben al contrari, és un intent clamorós, dins una soledat d’esglai, de quedar-se definitivament entre nosaltres. Amb nosaltres. Dins nosaltres.

És tanta la necessitat que tenia Mateu d’ocupar un lloc, de jugar un paper entre nosaltres, que n’ha pagat el preu suprem de la mort. Com profetitza el llibre de les benaventurances marginals, la mort és el preu d’una vida mòlta. La mort ha estat el preu que ell ha pagat amb silenci i solitud per la seva vida mòlta.

Ara Mateu descansa en pau. Ara Mateu ha tornat al paradís de la seva infància.

Ara el problema, l’envit, el desafiament és nostre. Hem de cercar i trobar la manera de donar-li el lloc que amb tota justícia ens demana i que ha pagat a preu de mort. No ens serà difícil perquè, malgrat tot, per damunt tot, l’estimàvem. A la meva manera jo puc assegurar-vos que l’he estimat molt. Moltíssim. Si no l’he estimat més és perquè no n’he sabut.

Deixem que Mateu ocupi dins el nostre cor, dins la nostra memòria, el lloc de pare, de padrí, d’amic, de company de pelegrinatge que darrerament cercava des d’una debilitat esgarrifosa de forces i recursos.

Les darreres paraules que vaig escoltar a Mateu, fa només una setmana, foren una súplica humil i sincera de perdó dirigides a tots els seus companys de comuna.

Jo avui, en nom de tots els salvadors, de tots aquells que deim que lluitam per bé dels altres, de tots els que ens creim tenir la consciència tranquil·la, et vull retornar, Mateu, la teva súplica de perdó. El promet, amic, que hem fet tot el possible, però no n’hem sabut més. No en sabem més. No sabem res del gran misteri de l’home. De cada persona. De cada criatura humana. Mateu, pare, padrí, amic, company de pelegrinatge, entra a formar part definitiva, sagrada, de les nostres vides.