Aquest és el parlament del president de Can Gazà, Institut contra l’exclusió social, Jaume Mateu i Martí en la vetlla de Jaume Santandreu.
Bon vespre:
Qui hauria de dirigir-vos aquestes paraules hauria de ser en Miquel Àngel, l’espòs d’en Jaume, però no es veu en cor de fer-ho. I a bon sant encomana el miracle perquè ara mateix tots els que vàrem tenir l’honor, convertit en orgull, d’haver acompanyat en Jaume, d’haver estat a prop seu, tenim el cos ple de nusos i la veu se’ns trenca a cada passa feta paraula. Per això, intentaré dir-vos el que en Miquel Àngel us vol dir de la manera més clara i ininterrompuda.
Primer de tot, en Miquel Àngel vol donar les gràcies a totes aquelles persones que, a través de qualsevol mitjà, li han fet i ens han fet arribar el seu suport i el seu escalf. A molts d’aquests missatges els hem pogut respondre, però n’hi ha un nombre incomptable que no han rebut contesta per manca de temps. Per això, vol i volem agrair públicament totes les mostres d’afecte i consideració que ens han arribat i encara ens arriben.
En segon lloc us vol dir que és un veritable atreviment mirar de dedicar unes paraules a en Jaume quan ell, dels mots, en feia -en fa!- puny o ram, segons s’escaigui, i sempre amb una exquisidesa incontestable. Emular-lo, per tant, és una insensatesa. En Jaume va passar per escrit la seva vida i per això és i hi serà per sempre en tot el que va compondre. Viu en cada vers, en cada línia que ens va oferir, en els espais entre paraula i paraula. En Jaume viu i si el volem seguir fruint basta llegir-lo, si pot ser amb la mateixa passió i exigència que ell va escriure.
En Jaume estimava molt la vida, tant, que en donava. I donar vida deu ser el més alt grau d’humanitat a què pot arribar qualsevol persona. Ell en donà molta i fins al darrer moment. De fet, decidint on, com i amb qui volia partir ens va donar la seva darrera lliçó magistral de vida. L’estimava tant, a la vida, valorava tant el que havia viscut que no va permetre que el mal, el dolor, el patiment propi i el que podia infringir als altres ho esquerdàs, ho fes malbé.
Tots els qui som aquí sabem prou bé qui i com era en Jaume, no cal glossar-ho. Emperò sí que s’ha de dir i repetir que en Jaume era un home bo i per bo era generós, ho donà tot, no tenia res seu; i per bo era just i lluitava fins a l’extenuació contra la injustícia i la desmemòria imposada; i per bo, sempre fins al seu darrer alè, volgué estar de part i a prop dels qui res no tenen; i per bo estimava fins al deliri aquesta terra nostra ara mateix profanada i espoliada; per bo feia lluir la llengua nostra que torna a ser castigada per aquells que de l’odi en fan bandera; per bo es deixava enganyar dues-centes vegades de cada cent; per bo no podia consentir cap abús; per bo no tenia altre referent que el seu Jesús de Natzaret.
He dit abans que seria una temeritat dedicar unes paraules a en Jaume, ell que era parauler i creador exigent, i més en aquesta ocasió. Per això, per fer més seva aquesta trobada, en Miquel Àngel suggerí que cercàssim entre la seva producció, publicada o inèdita, algun escrit que s’adigués amb el motiu d’aquest acte. En Jaume mateix, com si es complís el seu desig, des d’allà on no ens perd de vista, s’encarregà de fer-nos a saber que el 15è poema del recull inèdit “La mar esgarrifa rampes” era el més adient. Aquest recull, que coneixem molt poques persones, va ser escrit fa 12 anys (commemorant el 75è aniversari d’en Jaume) durant el viatge en què ell i en Miquel Àngel voltaren el món.
Diu així:
GRÀCIES PER SER MÉS DEL QUE HE ESTAT
tot gràcies a una partícula
temporal d’avortó de paraula:
EX.
Des que som ex de tot
i gairebé de tots
som més del que em tocava ser
o haver estat.
Ara som més sacerdot que quan exercia de capellà.
Ara som més amic i amat,
àdhuc amant, que quan cercava,
furtiu i clandestí,
l’amor de les tres taronges
i fins i tot dels tarongers florits
als horts de les luxúries heterodoxes.
Ara em sent més joglar,
anònim, inèdit, lliure i sarcàstic
que quan canava versos
somniant guardons
concedits d’antuvi als emergents
poetes de les llepades.
Ara som més patriòtic
que quan pellucava polítiques
revolucionàries
per les branques de tres pins
on la independència es definia a bastonades
entre confrares.
Ara som millor samarità
dels destrossats i marginats
a la vora del camí
que quan baixava triomfal
de la cursa dels redemptors
al temple de les competències.
Ara em sent millor persona
que quan actuava de personatge
amb la vana excusa
d’alçar la veu pels muts
i mostrar cara pels sense rostre.
Ara em sent més conseller,
escoltadís i encertat,
que quan exercia de predicaire
a les set trones
dels dogmes i les ciències.
Ara em sent més proletari
enmig del lumpen
que quan esquinçava la meva disfressa
d’obrer a la barra de ciment
dels que vivien de vendre
fantasmes
sense llençols a les botigues
sindicals dels mites i dels canvis.
Ara puc recitar,
en la més absoluta de les solituds
sense comunitats de base,
ni contraban de sagraments,
ni lluquets enlluernadors
de caçadors d’escàndols,
l’acte de fe
més definitiu i infal·lible
de ma vida,
amagat entre els versets
de l’evangeli apòcrif
del fill d’en Collet
i na Perduda:
“Crec tant en Déu
que som tranquil·lament ateu”.
Caparruda i selvàtica
nesplera de bardissa
aguant els fiblons
i les sequeres
amb més humil fermesa
que quan representava,
costailloberià,
el pi de serralada
tot exhibint les gruixudes arrels
serpentejant les roques
dels dogmes i les glòries.
Excapellà llis, exorador sagrat,
exredemptor de miserables,
exglossador d’endecasíl·labs,
exmarjaler de paraules
a les parets seques d’escriptor ras,
exChe Guevara de foganya,
exeixugamans dels cuiners de la política,
exmàrtir de la meva nissaga
de desvergonyits amics i amats
sense Blanquernes,
extossut introductor de la imaginació
a l’avenc de marginàlia
excaçador de premis literaris
de pa en fonteta;
excarnassa de barrisc
per als mercaders de reportatges
i polèmiques;
exanimalò calent
de disbauxes de pa amb oli
sense olives ni tomàtigues de ramellet
a la taula dels orgasmes;
exmans foradades
sense carismes
pasquals a l’alba
dels filantrops;
ex-exhibicionista a la balconada
dels qui proclamen
que res tenen a perdre i molt manco a amagar;
exprofeta del sexe
que per un camí de coix
cerca mamil·les, encara, i que en lloc
d’encís de minyonia
tan sol troba,
al carreró de les serps,
contes malignes i morts de Déu
a les rues fosques
de negrituds i llobacardes.
Exaprofitat, sense cita ni vergonya,
dels amorosits cecs i eterns
amics incorregibles
de presentacions, pròlegs
i solapes.
Ex de tot i gairebé
de tots els altres
que no sigueu vosaltres,
només em maca ser
exdifunt.
Un exdifunt
viu per sempre més
al cor d’un arbre.
De poder triar
vull reencarnar-me
en la saba d’un garrofer mascle.
D’aquells d’enmig de la garriga
que amb els seus fètids barrims
emprenyen tots els altres
garrofers fruiters
pels sagrats turons
i les respectables planes.
En nom d’en Miquel Àngel, de la seva família i de la d’en Jaume, dels residents de Can Gazà, novament moltes gràcies per haver volgut compartir aquests moments amb nosaltres i amb en Jaume, que no ens perd de vista.
Can Gazà, 3 de juny de 2025