Institut contra l'exclusió social
Embotits Artesanals Matas, empresa de Maria de la Salut fundada els anys vint del segle passat, dissabte dia 21 ens va fer arribar la donació de 250 palanganes de salsitxes; una donació que vol fer part d’una cadena extensa de solidaritat. Moltes gràcies!
Arran de les generoses aportacions en aliments que rebem a Can Gazà per Nadal, Jaume Santandreu en fa el següent clam:
Els EXCLOSOS, els pobres de sempre, bestioles de carrer, no tenim problemes per menjar. Gràcies a la solidaritat de les persones, institucions i botigues sobren queviures per tot arreu.
El problema de vida o mort el tenen els ENCLOSOS, aquells treballadors als quals el sou no els basta per respondre a les dues necessitats vitals de menjar digne i de dormir a cobro. A hores d’ara per una habitació subllogada et cobren 500 euros. Un piset, en el cas miraculós de trobar-lo, s’enfila als mil euros.
Els marginats de sempre volem compartir els aliments amb els estrets entre dues necessitats essencials.
Els bandejats sobrevivim perquè hem perdut la vergonya. Si els ENCLOSOS volen sortir del clot hauran de fer el mateix procés. Deixar la vergonya per als explotadors i ajuntar-se a les coes dels pidolaires. Pot ser una imatge revolucionària: gent amb corbata, senyores ben vestides, obrers amb granotes de feina ajuntant-se ben cara alta als rebutjats de sempre.
Cada dia, de quatre a sis del capvespre, a Zaqueu aquests nous camarades, els ENCLOSOS, se’ls donarà, sense demanar-los clarícies de res, una bossa amb menjar guisat del dia, pa i fruita. Hem tret aquest exemple perquè Can Gazà cuinarà gran part del regal nadalenc d’ASAJA per al menjador social de la plaça Mercadal.
Les portes de Can Gazà estan obertes als ENCLOSOS. Poden arribar-hi en cotxe.
Gràcies a la perseverança d’ASAJA.
És Nadal. Podem somniar que aviat trobar sòtil sigui tan possible com que et convidin a un entrepà.
Divendres passat, dia 20, arribà a Can Gazà l’aportació anual d’ASAJA en forma de verdures, fruita, carn, peix i pinso per als animals de granja, unes deu tones en total. Ja fa setze anys que aquesta corporació col·labora amb les entitats Zaqueo, Associació Tardor, Associació Siloè, la Fundació Minyones (que destinen el recapte a les famílies dels infants que acull) a més de Can Gazà, que actua de centre recaptador i de coordinador del repartiment.
És tracta d’una ajuda material important per a aquestes entitats que tracten no sols l’exclusió social mallorquina, sinó aquelles persones que, sense haver-hi caigut, troben moltes dificultats per cobrir les seves necessitats alimentàries. Una població malauradament en expansió degut al greu augment del preu dels aliments bàsics. És per això que caldria que cada dia fons Nadal; que la generositat i la solidaritat que sembla que es decretin aquests dies, no cessàs cap dia de l’any.
Can Gazà, engrunat per les runes del món, té el coratge d’anunciar-vos que un Nadal florirà la Pau.
JAUME SANTANDREU
Sant Argimir, màrtir mossàrab de Cabra, beneeix el col·lega de la tribu que va rebatejar-lo amb l’encertat àlies de «Chupito» fins a normalitzar-lo com a nom.
Avui no sols ens acomiadam d’una benvolguda persona, sinó que retem homenatge a un personatge clau en la història de Can Gazà. Chupito formava part tan vital de l’Institut contra l’exclusió social que va figurar com a vocal en els seus estatuts fundacionals, representant el cànon d’autogestió dels usuaris.
Al llarg de 21 anys Chupito va desafiar i va confirmar els nostres utòpics propòsits de retornar la dignitat al marginat pel treball, la responsabilitat i el respecte comunitari. Arribàs com arribàs a la nit, al matí següent compareixia puntual i serè al seu tall de fina. Chupito ens va forçar, a vegades fins al límit, a avantposar la humanitat a les normes i a les tècniques. A Chupito li devem la gràcia infinita de la contradicció i de la humilitat de donar-nos per vençuts davant el prodigi d’un etern nin, noble, sincer, autèntic. Ens va guanyar el pols de ser ell mateix.
Per a destacar en el seu alt valor la convivència pacífica compten més les dades que els comentaris. No basta la infinitat per a calcular la capacitat de resistència, d’adaptació, de llibertat, de valentia que ha d’emmagatzemar un gegant diminut per a defugir milers de dies amb les seves nits les provocacions de centenars d’espiritats vinguts de tot arreu i situacions, tenint tan sols en comú una malaltia social. Chupito mai no va xocar. Mai no va posar la violència com a solució als inimaginables problemes dels frecs veïnals. El mèrit augmenta quan penses que aquest estrany veí dormia a dos pams del seu llit i en el menjador l’alè de l’invasor escalfava el seu plat.
Una altra aportació per a alimentar la utopia d’un Can Gazà que recobra els afectes perduts van ser els contactes familiars. Durant molts d’anys el seu germà se l’emportava a visitar els seus pares. Sa mare i sa germana parlaven telefònicament amb ell cada setmana. El dia que es va disfressar de cavaller per a assistir a les noces d’Omar, un dels seus nebots, l’humor va ironitzar la tribu. Tots li fèiem la mateixa broma: «Ves alerta que no et confonguin amb el nuvi». Ara podem acompanyar-lo en aquest tanatori perquè en l’assegurança de decessos Argimiro comptava com a membre de la família Martin Adiosgracias.
Parl jo perquè som el més vell i perquè el meu protagonisme cuina l’oratòria com un dels meus menús preferits. Però l’homenatge a Chupito el signa Can Gazà al complet.
El president, encarnació de la moderació, ha publicat en la seva secció diària de Marginàlies una de les seves millors i entranyables proses poètiques: «N’Argimiro era de bona pasta, bona persona, noble, de cor obert, i sabia treure punta a la ironia quan les circumstàncies n’eren propícies. Em robà el cor, em despertà l’estimera ben aviat. Ja em fas falta, Argimiro. Més del que em pensava. Un fer falta que fa mal perquè eres bo i la bondat va carat».
Dir Cati a Can Gazà significa nomenar la nostra única dona. Ens acompanya al metge, als hospitals, als tribunals, a les revisions. Ens prepara el medicament. Ens arregla els papers. Tots. Complint aquest eficaç acompanyament, Cati ha passat moltes hores amb Chupito. En el seu compte de Facebook s’ha afanyat a escriure, entre altres elogis: “Però sobretot ens deixa un buit molt gran a Can Gazà perquè en Xupito es va fer estimar com pocs, la fragilitat que traspuava ens ha pres el cor per sempre».
Chupito era el nostre referent, el nostre tòtem, perquè tenia clar qui era l’amo en Can Gazà. D’aquesta clarividència li naixia el respecte, la confiança, la pau, la seguretat i l’estima que li infonia Miguel Ángel. Mentrestant, l’omnímode responsable ha hagut de resguardar-se de l’incendi dels seus sentiments. No el consola que li repeteixis que la dignitat, la placidesa, la felicitat de Chupito li brollava del seu exigent esment com a camarada major.
La resposta dels altres gazanencs ha estat i serà sempre el silenci. El silenci parla clar, directe i fort. Les seves paraules són vibracions. Després de 60 anys començ a entendre la llengua oficial de Marginàlia: el silenci. Per la mort de Chupito el vibròmetre de Can Gazà ha pujat, en alguns casos, al grau màxim de les llàgrimes. Quan un llop ferit plora, les pedres s’entendreixen.
Els nostres amics solidaris han jugat amb avantatge. Han pogut enamorar-se de l’entranyable tendresa d’un desvalgut. Són com els nostres avis. Poden malcriar els nostres fills. Chupito, des de l’altra riba, us reclama que no us canseu mai de fer-ho.
Les gallines, les seves gallines, des que el seu mag, arrossegat per una immensa galleda, no els multiplica el menjar han optat per una postura radical de depressió. S’han declarat en vaga. Han passat dels 30 ous diaris als 6 per serveis mínims.
Les esqueles inclouen en el protocol un anunci gratuït. Diuen «havent rebut els sants sagraments». En el cas d’Argimiro aquesta afirmació és tan certa que arriba a les profunditats dels meus aclaparadors misteris.
Ens trobàvem sols Chupito i jo esperant l’ambulància i celebràrem una Eucaristia amb la seva última cervesa i l’encens del seu mil·lèsim paquet de cigarrets. Col·locat a la cadira de rodes a punt de posar en marxa la nova plataforma em va murmurar: «Adeu, Pare». Després, ens intercanviàrem l’ànima amb una mirada. Déu meu, com hi pot cabre la mar en una mirada! Com pot caure un diluvi d’amor des d’una mirada!
Deixa’m, deixa’ns la teva ànima per sempre, Chupito. Et plantarem una creu de ferro entre els xiprers que creixen ufans just davant la finestra de la teva habitació. Els nostres cors i Can Gazà seran el teu etern estatge.
Jaume Santandreu
Can Gazà, 11 de novembre de 2024
En Guillem Feliu i jo érem amics, però només ens cercàvem en el moment de necessitar-nos. Tanmateix, dimecres, 30 d’octubre, entrada de fosca vaig sentir una urgència esglaiosa de trucar-li.
Em contestà des de Llubí. Parlàrem prop d’una hora. Ell clogué la conversa mussitant: “Ara estic tranquil. Ja m’he confessat”.
L’endemà vaig tornar a cridar-lo. No contestà. Havia pres l’única drecera que podia salvar-lo. Es precipità de cap dins l’abisme. Massa bé sabia que a Can Gazà vivim al fons del barranc. Ara ja és nostre per sempre. Ja sabeu on podeu trobar-lo. Gràcies.
Jaume Santandreu
6 de novembre de 2024
___________________________________________
CAN GAZÀ, INSTITUT CONTRA L’EXCLUSIÓ SOCIAL
ES81 2100 1406 1402 0009 0834
El proper dijous dia 24 d’octubre, a l’església de Crist Rei de Manacor, a les 19 hores, tindrà lloc la presentació del llibre “Mon cor aflama estels. ApoElegies”, de Jaume Santandreu, síndic general de “Can Gazà, institut contra l’exclusió social” i cuiner en cap del centre del mateix nom.
Hi intervindran, Mn. Antoni Amorós, rector de la parròquia de Crist Rei de Manacor; Jaume Mateu i Martí, president de “Can Gazà, institut contra l’exclusió social”, editor del volum; l’autor i el bisbe de Mallorca, Monsenyor Sebastià Taltavull. Clourà l’acte la intervenció musical de Maria Antònia Gomila.
“Mon cor aflama estels. ApoElegies és un text cuinat a Can Gazà que, revivint aquelles persones que per a Jaume Santandreu i al llarg del temps han tingut un pes específic, ens convida a celebrar la vida, a fer-la vividora per a un mateix i per als altres. Unes apoElegies que, en definitiva, no fan més que retratar l’autor i que projecten i dibuixen el mapa de la seva sensibilitat i emotivitat.
Can Gazà, institut contra l’exclusió social, sempre ha contemplat l’art i la cultura una de les més grans eines socialitzadores i al llarg dels denou anys que gestiona el casal ha desplegat molts projectes artisticoculturals amb una doble intenció: fer servir l’expressió artística com a via de comunicació entre l’entitat i la societat, i demostrar a les persones que atén que a través d’aquestes expressions es pot aconseguir sortir de la marginació o, si més no, no agreujar-la encara més.
Amb aquesta obra enceta un nou projecte: la col·lecció “Marginàlia” que inclourà obres que tenen Can Gazà de referent o que orbiten al voltant de l’exclusió social mallorquina.
La recaptació que generi aquest text es destinarà íntegrament als projectes i programes de “Can Gazà, institut contra l’exclusió social”.
L’art i la cultura sempre han acompanyat els programes engegats per “Can Gazà, Institut contra l’exclusió social”, i han actuat com a eina recuperadora dels exclosos; al mateix temps, també han servit de via per mostrar públicament i àmplia la marginació social i tot el que s’engega i es treballa per a dignificar-la.
Després de molts projectes i programes en aquest sentit, ara n’engegam un altre: la col·lecció de texts “Marginàlia”. I l’estrenam amb el llibre “Mon cor aflama estels. ApoElegies”, de Jaume Santandreu i Sureda, el seu primer llibre blanc, segons el seu parer: “Innocent. Aquest és el meu primer escrit imprès que podria incorporar plenament el «nihil obstat». Per primer cop som absolutament positiu. Per un instant excepcional aquest llop de les foscúries, en lloc d’udolar, atacar i xemicar resta fitorant, amb ulls plorosos de quissonot, el cel estelat”.
“Mon cor aflama estels. ApoElegies” és un text cuinat a Can Gazà que, revivint aquelles persones que per a Jaume Santandreu i al llarg del temps han tengut un pes específic, ens convida a celebrar la vida, a fer-la vividora per a un mateix i per als altres. Unes apoElegies que no fan més que retratar l’autor i que projecten i dibuixen el mapa de la seva sensibilitat i emotivitat.
Aquest llibre acaba de sortir de l’obrador i n’estam preparant algunes presentacions perquè els molts amics que tenim se’l puguin fer seu. A través del nostre web i dels nostres comptes a les distintes xarxes socials informarem puntualment de tot el que es prepari al voltant de “Mon cor aflama estels. ApoElegies”. Estau-ne atents.
L’any 2023, el programa de Can Gazà d’atenció integral a homes alcohòlics o toxicòmans en abstinència, sense suport social, econòmic i familiar, i malalts de distint grau que els dificulta o impedeix accedir al mercat laboral ordinari, va rebre un ajut econòmic de 40.000 euros de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials, ens depenent del Consell de Mallorca.
Aquest programa inclou l’atenció de les necessitats bàsiques tots el dies de l’any dels residents, atenent de manera preferent el seu estat de salut i el suport constant al manteniment de l’abstinència a través de l’ocupació plena del seu temps lliure en les tasques que generen l’atenció ininterrompuda a la granja, al casal, a la cuina i a la bugaderia.
Avui, dimarts dia 20 de febrer, ha quedat instal·lada a Can Gazà la plataforma elevadora, un dispositiu capital per a la qualitat de vida d’aquells residents amb severes dificultats motores.
És el millor moment per tornar a agrair a la llarga llista d’amics els esforços que ha fet perquè fos possible. Novament, moltes gràcies!
