El diari “Ültima Hora” d’ahir dia 13 de gener, a les pagines 24 i 25, presentava un reportatge titulat “Un parque sin niños”, sobre el parc de Can Simonet, del barri ciutadà de Camp Rodó. (https://www.ultimahora.es/noticias/palma/2023/01/13/1862447/palma-can-simonet-parque-ninos.html). Just a baix del titular es diu literalment: “El recinto de Can Simonet se llena de indigentes que auyentan a vecinos por las heces, el alcohol y las jeringuillas”. El peu de pàgina d’una de les fotos també és taxatiu: “El parque solo es visitado por vecinos con perro”.
El text, signat per Gemma Marchena, ve a dir que els veïns del barri no frueixen del parc de Can Simonet per culpa dels indigents. A mi em queda el dubte de si el veïns no hi van com a mostra de rebuig als indigents (que, recordem, segons la definició, és qui està “Mancat de les coses més necessàries a la vida”) o per temor, com insinua el títol.
Tanmateix, per una raó o altra, cal recordar que els indigents no són cap espècie invasora que cal combatre; són persones víctimes del sistema, de l’entorn o d’elles mateixes. Per això, segueixen tenint els mateixos drets i els mateixos deures que la resta. Tenen tot el dret d’anar als parcs o a qualsevol espai públic, de la mateixa manera que se’ls ha d’exigir el comportament que correspon, com a qualsevol altre ciutadà modèlic. Com pot una persona o un grup de persones que no tenen res més que la seva desgràcia fer por a ningú?
No és bo traduir a conflicte social la marginació humana perquè és el primer pas cap a l’aporofòbia –l’aversió a la pobresa-. No hi ha ningú que vulgui ser exclòs de la societat; les persones que s’hi han vist abocades no hi estan per gust ni a gust. Ningú vol –ni ha- de dormir al ras, al carrer, i qui diu que hi vol romandre nit i dia és perquè ha arribat al grau més baix de l’autoestima. Per això, la resposta ciutadana a l’exclusió social –moderada o severa- no ha de ser mai ni el temor ni la condescendència. Una persona exclosa no ha perdut la condició humana, recordem-ho sempre.
El reportatge també assenyala l’origen dels indigents del parc de Can Simonet: els centres de Ca l’Ardiaca i Can Gazà. Tampoc no és bo assenyalar d’aquesta manera, sobretot sense contrastar les informacions. Lluny de ser assenyalats com a focus indesitjables i d’indesitjables, tots els centres i serveis , públics i privats, que acullen i atenen aquelles persones mancades de les coses més necessàries a la vida, haurien de ser reconeguts per tothom. La feina que fan hauria de ser molt més valorada socialment precisament per contenir eficaçment totes les dificultats a les que han de fer front aquelles persones que, per les raons que siguin, han perdut tot allò que els mantenia en societat: la llar, la feina, el futur i la dignitat. Per un grapat de bruts i d’incívics –hi ha indigents que ho són, evidentment- no destruïm els recers i aixoplucs que atenen el millor que poden les persones en destret. D’altra banda, qui estigui lliure de no conèixer de prop o d’un poc més enllà un cas de degradació personal per culpa de qualsevol toxicomania, que em tiri la primera pedra.
Quant a Can Gazà, tornar a dir que som un centre residencial i comunal, això vol dir, que tots els residents, d’acord amb el seu grau de salut, han de dedicar diàriament bona part de la jornada a treballar per a la casa, entre d’altres raons perquè el primer que cal combatre en una persona marginada és l’ociositat. Tenim la granja, l’hort, el servei de cuina i el manteniment del casal perquè la feina mai no falti; sempre n’hi ha molta més de la que es pot assumir. Per això, sabem a cada moment on són i què fan els nostres residents. Clar que tenen hores de lleure, com tothom, però no crec que cap d’ells vagi del Secar de la Real al Camp Rodó, concretament a Can Simonet, ni a defecar, ni a molestar els veïns.
I qui vulgui comprovar-ho, que vengui a la finca, al número 33 del carrer Vicari, al Secar de la Real, a Palma. Tothom hi és ben rebut. Animau-vos i veniu, no tengueu por.