En l’adéu del bon amic Tomeu Capellà, Jaume Santandreu ha escrit aquestes notes amb les que els gazanencs i els seus amics volem trasmetre el condol a la seva família i a tots aquells que, com nosaltres, l’estimaren.

 

TOMEU CAPELLÀ, O QUAN EL CORONAVIRUS PREN NOM PROPI

Feia dies que ho pressentíem, però de cap manera volíem que arribàs el fatal desenllaç. El genocida mundial ha robat als marginats de Mallorca un dels més entranyables i originals acompanyants.

Com canvia el panorama, la sensació, la desesperació i l’amargura quan les víctimes passen de ser una estadística, per esgarrifosa que sigui, a convertir-se en l’execució d’un amic! Un amic dels de prop, dels que tractes amb fruïció i freqüència. Tomeu Capellà va ser, fora dels membres de la comunitat de Can Gazà, la darrera persona amb la qual vaig dialogar, agombolats  al traster de Marginàlia. Ambdós ens mostràvem eufòrics per l’èxit del darrer vermut dels primers dissabtes dedicat al periodista dels exclosos Pedro Prieto.

No és la mateixa cosa,  malgrat et rosegui el pànic, viure la tempesta a la intempèrie, com ho feim els grups d’alt risc, o que de cop experimentis en carn pròpia l’enrampada d’un llamp que fulmina el company del teu costat.

Quan l’amic comú, ben mirat un germà, em comunicà la fatal notícia amb paraules xapades per un plor compulsiu tot el meu cos tremolà amb el vers de Joan Alcover. Llavors “el llamp fins a la terra ma soca migpartí”.

En aquest encongiment de dol sense consol en què ens veim condemnats els cucois de la terra, m’aferr a l’esperança que ben aviat “sigui possible celebrar junts haver-lo conegut i estimat”, com prega la família a l’esquela mortuòria.

Mentrestant, jo aniré esculpint dins la meva amorosida memòria l’estampa d’aquest nin gran que somniava fer de rei mag, tot inventant prodigis per als desafortunats.

A la cripta profunda del meu santuari de la justícia i de la llibertat dedicaré un altar al buda Capellà que amb una vara d’utòpica fantasia intentava el miracle d’unir cel i terra, els de dalt amb els de baix, els rics amb els pobres, els polítics amb el poble, els caps closos amb els clarividents.

Tomeu, amic, gràcies per haver actuat d’alcavot en el concubinat d’”Horizonte”, amb Can Gazà i Zaqueu. Gràcies pels teus invents. Gràcies pel teu acompanyament de tots els diumenges dematí a Marginàlia.