“Els Caminants”, amb la seva generosa acollida, em situaren, d’entrada, en un estadi de goig i agraïment. Des d’un primer moment agafaren el mantí de la iniciativa com si els vermuts dels primers dissabtes de Marginàlia fos una fulgurant iniciativa seva. De fet ells s’han encarregat de tota la tramoia. Fins i tot m’han fet avinent que els estatuts de la seva Associació “d’Amics de Seminari” imposen com a finalitats ineludibles la labor cultural i social.
Però quan vaig llegir el programa que ells havien enllestit des dels seus senys i criteris, un glop d’emoció m’enrampà les venes dels records i les tendreses. Em vaig trobar de cara amb tres cançons del meu primer llibre de poemes “Dos Pams d’Home” musicats i cantats per Biel Vilanova.
L’estremiment del goig només és comparable a la commoció d’un pare – el del pròdig n’és un exemple – que es retroba amb un fill aperduat per les fosques de la memòria.
Després de cinquanta anys, dissabte dia 5 d’octubre ploraré com un vell xaruc revivint aquells temps d’utopies i somnis, d’innocències literàries i de lluites per una retornada clamorosa a l’Evangeli.
Però avui mateix he sentit una commoció profunda quan he tret de l’arxiu de Can Gazà l’únic exemplar que ens resta de “Dos Pams d’Home”.
La fotografia de la portada que Jeroni Fito, l’editor, trià de la col·lecció de Ramon Serra, constitueix el primer poema i el pròleg de Miquel Àngel Riera, titulat “Bitllet d’urgència abans d’encetar el llibre”, alça un pòrtic d’or a una humil capella de foravila. Tants d’honors són massa per a un atrevit glosador de trona.
Miquel Àngel, un dels millors escriptors catalans del segle XX, escriu: “A mi m’agrada llegir, pensant que jo també Crec que l’infern és un invent dels sàdics i un negoci rodó pels mercaders de por… O sentir-te dir , amic meu, segur, sec, com una portada Crec que els tractats de moral i altres herbes són els invents dels coixos perquè els altres no corrin”.
El primer dissabte dels vermuts de Marginàlia m’encetaré el palmell de les mans a força d’estrènyer els punys de la ràbia quan l’amic Vilanova ens imposi la via pacífica de la independència tot recordant-nos la no violència dels nostres juraments : “Volem la pau per damunt tot i tots perquè cap pam de terra val un sol glop de sang”.
Tanmateix, acabarà surant l’infantó banyat que un dia encarnà el paper de missioner a la innocència de les benaurances:
”Mallorca tu me fas mal quan veig que els teus rosegons són la fam de moltes taules. Et tenyiria de negre amb betum de les sabates perquè quan diguis germà no escupis paraules falses”.
Dissabte dia 5 d’octubre m’engataré de llàgrimes.
Gràcies Biel i Cil i companyia d’amics de Seminari.