DISSABTE DIA 5 D’OCTUBRE, “ELS CAMINANTS” INAUGUREN EL VERMUT DEL PRIMER DISSABTE A MARGINÀLIA

El proper dissabte dia 5 d’octubre, a partir de les 11 hores, al Taller Marginàlia, carrer d’Asival núm 4, polígon Can Valero, Palma, començaran els “Vermut del primer dissabte”, una nova iniciativa de Can Gazà que pretén obrir de bat a bat el nostre taller i, al mateix temps, institucionalitzar una jornada perquè tots els amics de la nostra causa es puguin veure i compartir escalf, il·lusions i coratge.

La cerimònia serà simple i agradosa. Celebrarem la litúrgia de la paraula en forma de concert, recital, declamació, conferència, ballada, escenificació… No hi ha art que no trobi sopluig  a Marginàlia. Tot seguit farem l’eucaristia amb vermut, vi i pa amb sobrassada de Can Gazà.

Encetaran aquestes trobades setmanals “Els caminants”, un grup musical nascut de l’Associació Amics del Seminari.

EL PRIMER VERMUT  DE MARGINÀLIA ES CONVERTEIX  EN  UNA COMMOVEDORA TROBADA PERSONAL

“Els Caminants”,  amb la seva generosa acollida, em situaren, d’entrada,  en un estadi de goig i agraïment. Des d’un primer moment agafaren el mantí de la iniciativa com si els vermuts dels primers dissabtes de Marginàlia fos una fulgurant iniciativa seva. De fet ells s’han encarregat de tota la tramoia. Fins i tot m’han fet avinent que els estatuts de la seva Associació “d’Amics de Seminari” imposen com a finalitats ineludibles la labor cultural  i social.

Però quan vaig llegir el programa que ells havien enllestit des dels seus senys i criteris, un glop d’emoció m’enrampà les venes dels records i les tendreses. Em vaig trobar de cara amb tres cançons del meu primer llibre de poemes “Dos Pams d’Home” musicats i cantats per Biel Vilanova.

L’estremiment del goig només és comparable  a la commoció d’un pare – el del pròdig n’és un exemple – que es retroba  amb un fill aperduat  per les fosques de la memòria.

Després de cinquanta anys, dissabte dia 5 d’octubre ploraré com un vell xaruc revivint aquells temps d’utopies i somnis, d’innocències literàries i de lluites per una retornada clamorosa a l’Evangeli.

Però avui mateix he sentit una commoció profunda quan he tret de l’arxiu de Can Gazà l’únic exemplar que ens resta de “Dos Pams d’Home”.

La fotografia de la portada que Jeroni Fito, l’editor, trià de la col·lecció de Ramon Serra, constitueix el primer poema i el pròleg de Miquel Àngel Riera, titulat “Bitllet d’urgència abans d’encetar el llibre”, alça un pòrtic d’or a una humil capella de foravila. Tants d’honors són massa per a un  atrevit glosador de trona.

Miquel Àngel, un dels millors escriptors  catalans del segle XX, escriu: “A mi m’agrada llegir, pensant que jo també Crec que l’infern és un invent dels sàdics i un negoci rodó pels mercaders de por… O sentir-te dir , amic meu, segur, sec, com una portada  Crec que els tractats de moral i altres herbes són els invents dels coixos perquè els altres no corrin”.

El primer dissabte dels vermuts de Marginàlia m’encetaré el palmell de les mans a força d’estrènyer els punys de la ràbia quan l’amic Vilanova ens imposi la via pacífica de la independència tot recordant-nos  la no violència dels  nostres juraments : “Volem la pau per damunt tot i tots perquè cap pam de terra val un sol glop de sang”.

Tanmateix, acabarà surant l’infantó banyat que un dia encarnà el paper de missioner a la innocència de les benaurances:

”Mallorca tu me fas mal quan veig que els teus rosegons són la fam de moltes taules. Et tenyiria de negre amb betum de les sabates perquè quan diguis germà no escupis paraules falses”.

Dissabte dia 5 d’octubre m’engataré de llàgrimes.

Gràcies  Biel i Cil i companyia d’amics de Seminari.

VERMUT  DELS PRIMERS  DISSABTES A MARGINÀLIA

Les tragineres formigueues del Taller de Marginàlia necessitam urgentment  l’escalfor dels amics. Passats, presents i futurs.

Les trobades amb vosaltres, aimadíssims aliats de la solidaritat, són, cada cop, més essencials per a la nostra cansada alenada de pelegrins de l’impossible.

NECESSITAM

  • La vostra amorosida presència. Fins i tot un moribund encén la mirada per la calentor d’una estreta de mans.
  • Compartir les nostres tasques i curolles. Després de quatre anys la nau de Can Valero segueix oferint, a l’entrada, “utopies de segona mà”.
  • Mostrar-vos el calvari que passam per seguir arborant, malgrat sigui només a dos pams d’alçada, la senyera de l’autogestió i de la llibertat.
  • Palesar la nostra gratitud per la vostra infinita paciència. No hi ha res més pesat que un necessitat altiu i predicaire.
  • Exhibir els miracles dels il·luminats que han canviat la litrona de la Plaça d’Espanya i de l’Espanya sense plaça per la dignitat d’una feina. Cada dia ressuscitam, amb més art i manya, mobles, vestits, llibres, pintures… i esperances.
  • Allargar-vos humilment la mà per una ajuda. El lloguer de la nau i els grillons  de  les nostres denúncies contra la plaga de fantasmes acabarà ofegant-nos.

Per cercar remei a totes aquestes necessitats de vida o mort us proposam, estimadíssims amics de Can Gazà, institucionalitzar els nostres encontres  tot engegant una sínia de pouades. Us proposam trobar-nos els primers dissabtes de cada mes, a l’hora del vermut, a Marginàlia.

La cerimònia serà simple i agradosa. Celebrarem la litúrgia de la paraula en forma de concert, recital, declamació, conferència, ballada, escenificació… No hi ha art que no trobi sopluig  a Marginàlia. Tot seguit farem l’eucaristia amb vermut, vi i pa amb sobrassada de Can Gazà.

Ens trobarem pel primer vermut dissabte dia 5 d’octubre a les onze del matí.

Tenim l’honor i el goig  que inaugurin la roda  “Els Caminants”,  grup madur i poderós que ha sorgit  dels “Amics del Seminari”. El grup que ens ressuscita, des de les entreteles de la memòria, les velles i eternes nostàlgies. Abans del primer dissabte us explicarem més detalls d’aquest prodigi de veterans. De moment, quedau-vos amb el nom  de Cil Buele i amb aquest anunci oficial dels vermuts dels primers dissabtes a Marginàlia.

 

LA CAPELLA REVISCUDA

Al Taller Marginàlia hi arribà no fa gaire una capella neogòtica de fusta molt malmenada salvada in extremis del foc. Els residents del programa de restauració l’han feta reviure amb tot esplendor. Per ben acabar la feina ens mancava un sant o santa que la dignificàs com es mereixia i, després de fer la crida a través dels nostres amics, arribà una talla de Santa Teresa de Lisieux, coneguda també per Santa Teresa del Nin Jesús i de la Santa Faç (més popularment Santa Tereseta), la carmelita descalça francesa escriptora i dramaturga, Mare de l’Església patrona universal de les Missions, dels pilots d’avió i dels jardiners. Si passau pel taller podreu comprovar la feina feta i admirar-vos dels resultats.

PRESENTACIÓ DE “DÉU MEU” A POLLENÇA

El proper divendres dia 3 de maig, a la Biblioteca Municipal Can Llobera de Pollença, a la Plaça Vella núm 7, es presentarà el llibre “Déu meu”, de Jaume Santandreu, editat per Lleonard Muntaner.

Presentarà l’acte Pere Salas, bibliotecari de Pollença i professor d’història contemporània a la Universitat de les Illes Balears, i hi intervindran, a més, Jaume Mateu i Martí, escriptor i president de Can Gazà, institut contra l’exclusió social, i l’autor.

POEMA GRÀFIC SOBRE LA SETMANA SANTA I MARGINÀLIA

Aprofitant l’inicia de la Setmana Santa, Jaume Santandreu, el síndic general de Can Gazà,  al Taller Marginàlia ha fet un poema gràfic sobre la relació d’aquestes celebracions amb les parts més vulnerades i oprimides de la societat.

Tot seguit, el text que el complementa.

CARAMULL DE CREUCLAVATS ESCLAFANT UNA HUMANITAT ESQUARTERADA

El meu drama a Marginàlia és que la necessitat de sobreviure -les costes apugen a cinc mil euros al mes– ens ha obligat a funcionar com una botiga.

El meu somni seria omplir la immensa paret de la nau de Can Valero amb un rètol que clamàs: “Agafau allò que us agradi i donau als pobres la solidaritat que la consciència us dicti”. Però aquesta utopia esdevé impossible amb una gent que demana rebaixa per cinc euros.

Mentrestant, alleuger els meus atacs d’impotència amb petits signes de denúncia. Aquests desgavellats poemes gràfics sovint són incompresos i menyspreats com a sortides de to.

Portam mesos tancant dins una gàbia de passerells el groc aspre d’unes llimones democràtiques. Per Nadal clavàrem un betlem monoparental damunt el morat d’unes bales de palla. L’any que ve el bonjesús serà nina.

Aquesta Setmana Santa els creuclavats esclafen una humanitat esquarterada. Els membres del bell maniquí –braços, tors i cames- es troben tirats per terra damunt la negror d’un drap per panorama. Tanmateix, respectam la hipocresia de la nostra societat. Per això, la dona destrossada porta mocador islàmic al cap i randes mallorquines a l’entrecuix.

Els signes sempre impacten. T’ho assegura un pobre capellà esquarterat que gaudí de la vida i la donà fent contraban de sagraments.

Aquest santcrist de la Nau és el mateix que presidia l’aula on el frare abusava dels alumnes. El mateix que afuava el Pare Atanasi als republicans que sortien del Caputxins camí de l’afusellament al cementeri de Ciutat. El mateix que penja com a pectoral del coll del bisbe d’Alcalà quan emprèn la creuada d’aplicar novament l’electroxoc als maricons i als independentistes catalans.

EL RECITAL DE “DÉU MEU” A MARGINÀLIA ACARONÀ LA PERFECCIÓ

El recital de «Déu meu» que se celebrà els dies 30 i 31 de març al Taller Marginàlia va ser un èxit rotund, per la qual cosa correspon donar les gràcies a totes les persones que el feren possible. I per això, Jaume Santandreu, autor del llibre i síndic general de Can Gazà, ha escrit aquest testimoniatge de gratitud.

Per a aquelles persones que no el pogueren gaudir, en aquest enllaç hi trobareu la gravació que en va fer l’amic Cil Buele https://youtu.be/mrNm_QpQkNc

Quan sumam deu esdevenim Déu. Déu meu!

Tal fou el cas del recital del meu darrer llibre a Marginàlia. Tot i tots, absolutament tot i tots, foren perfectes.

Es creà una màgia entranyable fins al punt de convertir un acte en un impacte; una representació, en una trobada; una declamació, en una interpel·lació; una assistència en una abraçada; una curiositat, en una esgarrifada; una solidaritat, en un prodigi de dignitat; un taller de marginats, en un palau de les arts i de les lletres; un espectacle, en una eucaristia de germans.

Tremolant-me encara les pells, les llàgrimes i les gaubances només puc pronunciar una paraula. La primera que vaig aprendre dels meus sants pares –“ Què diuen els nins?” – GRÀCIES.

Gratitud immensa per a:

Joan Gayà, mestre dels enginys, per posar a punt el vell piano; per a

Aina Maria, pedagoga dels llenguatges i de les ànimes, per crear una autèntica peça musical; per a

Bàrbara i Albert, artistes dels coratges i les gràcies, per donar vida, sentiment i intel·ligència a les meves despullades paraules; per a

la sala dels “Encants” del Taller Marginàlia, per encativar els assistents fins a engolir-los dins la seva bruixeria; per als

amos, senyors, mestres i companys de fatigues i tasques de Can Gazà, per convertir-se en uns meravellosos amfitrions . Mai no em fallau, fills de santa mare! Cada dia em teniu més embadalit; per als

amics, companys, seguidors, benefactors i admiradors per estar sempre a punt de respondre amb escreix i generositat a les nostres cridades; per a

Cil Buele, per perpetuar l’esdeveniment des de la màquina de filmar i des de l’amor entrable pels marginats.

Ara sí puc presumir de família, tribu, amics, imaginació, coratge i llibres.