Aprofitant l’inicia de la Setmana Santa, Jaume Santandreu, el síndic general de Can Gazà, al Taller Marginàlia ha fet un poema gràfic sobre la relació d’aquestes celebracions amb les parts més vulnerades i oprimides de la societat.
Tot seguit, el text que el complementa.
CARAMULL DE CREUCLAVATS ESCLAFANT UNA HUMANITAT ESQUARTERADA
El meu drama a Marginàlia és que la necessitat de sobreviure -les costes apugen a cinc mil euros al mes– ens ha obligat a funcionar com una botiga.
El meu somni seria omplir la immensa paret de la nau de Can Valero amb un rètol que clamàs: “Agafau allò que us agradi i donau als pobres la solidaritat que la consciència us dicti”. Però aquesta utopia esdevé impossible amb una gent que demana rebaixa per cinc euros.
Mentrestant, alleuger els meus atacs d’impotència amb petits signes de denúncia. Aquests desgavellats poemes gràfics sovint són incompresos i menyspreats com a sortides de to.
Portam mesos tancant dins una gàbia de passerells el groc aspre d’unes llimones democràtiques. Per Nadal clavàrem un betlem monoparental damunt el morat d’unes bales de palla. L’any que ve el bonjesús serà nina.
Aquesta Setmana Santa els creuclavats esclafen una humanitat esquarterada. Els membres del bell maniquí –braços, tors i cames- es troben tirats per terra damunt la negror d’un drap per panorama. Tanmateix, respectam la hipocresia de la nostra societat. Per això, la dona destrossada porta mocador islàmic al cap i randes mallorquines a l’entrecuix.
Els signes sempre impacten. T’ho assegura un pobre capellà esquarterat que gaudí de la vida i la donà fent contraban de sagraments.
Aquest santcrist de la Nau és el mateix que presidia l’aula on el frare abusava dels alumnes. El mateix que afuava el Pare Atanasi als republicans que sortien del Caputxins camí de l’afusellament al cementeri de Ciutat. El mateix que penja com a pectoral del coll del bisbe d’Alcalà quan emprèn la creuada d’aplicar novament l’electroxoc als maricons i als independentistes catalans.