Jaume Santandreu i Sureda, síndic general de Can Gazà, va fer dissabte passat, dia 9 de juny, 80 anys, que celebrà amb els familiars, els amics més propers i els residents del casal amb qui conviu.
D’aquests vuitanta anys, més de la meitat els ha dedicat, fins ara mateix, a l’exclusió social més severa de Mallorca, dedicació que inicià en vida del dictador, el 1973, en el món de l’hoteleria tot creant recursos per als seus treballadors, molts dels quals, provinents de zones deprimides de l’estat, vivien en els soterranis dels hotels, i de les seves famílies. D’aquestes experiències se’n derivaren posteriorment altres iniciatives adreçades primerament als afectats per l’alcoholèmia, després als malalts mentals, posteriorment als toxicòmans actius i finalment als pluritoxicòmans malalts en abstinència. Totes aquestes iniciatives han tingut l’epicentre a Can Gazà, que des de l’any 1978 i de manera ininterrompuda acull i atén les persones més al marge de la societat mallorquina.
De Jaume Santandreu també se n’ha de destacar el seu vessant literari. S’estrenà com a escriptor publicat als 32 anys amb “Dos pams d’home”, un recull de poemes que, segons ell, “brosta de la innocència de definir el credo de ma vida amb la innocència de pensar-me que els principis que proclamava amb força iniciàtica els acabava d’inventar tot cisellant-los jo mateix al taller de la història”.
Vuit anys més tard, coronant els quaranta, Àfrica el prengué per sempre més i l’ajudà força a fer la fosca que necessitava per trobar els llumenerets que asseguren camins i camades, experiències que reflectí a “Els negres ajuden a fer fosca”.
En fer els cinquanta anys presentà “El cos de l’estimera”, segons Guillem Cabrer, “un llibre de perspectiva testimonial per poder avaluar els canvis, metamorfosis, transubstanciacions, que han enriquit l’itinerari del poeta”.
Finalment, celebrarà els 75 anys fent un viatge llarg tot deixant-se esgarrifar per les rampes de la mar, aquesta mar gran que tant el crida, que tants calfreds li genera i tants estremiments li regenera. D’aquest viatge en retornà ben proveït de versos agraïts que encara romanen inèdits, “La mar esgarrifa rampes”.