BON NADAL I BON ANY

Can Gazà, Institut contra l’exclusió social felicita les festes de Nadal als seus amics i cooperants compartint el betlem que recorda els infants morts a la Mediterrània en l’intent desesperat dels seus pares d’arribar a Europa fugint de la guerra, de la persecució, de la fam i de totes les formes de la violència, que hem muntat al Taller Marginàlia.

ASAJA I LES TONES DE SOLIDARITAT AMB CAN GAZÀ

Avui divendres dia 20 de desembre, ASAJA (Associació Agrària de Joves Agricultors) ha fet arribar a Can Gazà el carregament de menjar que des de fa molts d’anys ens prepara per Nadal. I com cada any, repartirem el recapte amb la Fundació Minyones  i les associacions El Refugi, Siloè i Zaqueo.

Can Gazà, Institut contra l’exclusió social, aprofita aquest present per agrair tots els altres que durant aquesta setmana i les que vindran ajudaran a omplir el rebost per ben atendre l’exclusió social més extrema que tutelam.

TERCER VERMUT DEL PRIMER DISSABTE A MARGINÀLIA

Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, institut contra l’exclusió social, reflexiona sobre els Vermuts del Primer Dissabte després de celebrar la tercera edició.

TERCER VERMUT DEL PRIMER DISSABTE A MARGINÀLIA

Dissabte passat en el Taller Marginàlia, la nau que Can Gazà, Institut contra l’exclusió social té en el polígon ciutadà de Can Valero, va tenir lloc el tercer Vermut del Primer Dissabte que anà a càrrec dels amics molt més que fraternals de l’associació Horizonte. La coral d’aquest club solidari (Nostàlgics de s’Horizonte) ens cantà les primeres nadales d’enguany i la resta de membres ens oferiren una mostra suculenta de tots els dolços típics d’aquests dies. Val a dir que la trobada va ser un èxit absolut.

Un reeiximent que per als residents i l’equip responsable de Can Gazà té un valor extraordinari. Obrir i mostrar la nostra dedicació a l’exclusió social més severa de Mallorca costa molt perquè, per molts d’esforços que dediquem a la visibilització d’aquesta realitat humana tan punyent, la marginació mallorquina més arraconada no deixa de ser el cul d’una societat que ho consumeix tot amb una voracitat monstruosa, des del medi natural fins al medi humà més fràgil. Per això, veure que la crida que feim cada primer dissabte de cada mes rep una resposta tan positiva, ens suposen molts de cavalls de força.

És clar que, malauradament, encara no basta; que les exigències superen amb escreix les inversions, però anam pel bon camí.

Una de les dèries de l’equip responsable de Can Gazà és voler arribar a com més persones millor a través de l’art, de la creació. Per això, feim córrer llibres, organitzam concerts i debats. Els vermuts dels primers dissabtes s’emmarquen dins aquest projecte de tan ampli abast i comprovar que a cada sessió s’atansa a la nau gent nova, persones que ens descobreixen i de la descoberta en treu conclusions molt positives, ens encoratgen a seguir fent camí hipercrític en la dignificació de la marginàlia més depauperada.

Per això, cal donar les gràcies més sentides als nostres amics de l’Horizonte i a totes les persones que vingueren a fruir de les nadales més primerenques.

TOT PERSEGUINT, UN PRIMER DISSABTE MÉS, L’ENCÍS  DE  LES  RETROBADES.

Jaume Santandreu fa aquesta crida per a la tercera edició dels Vermut del Primer Dissabte a Marginàlia, que se celebrarà dia 7 d’aquest present mes de desembre, a partir de les 11 hores, i que anirà a càrrec de la coral “Nostàlgics de s’Horizonte”

 

“A Marginàlia han obert un teatre. Es diu VPD. Vermut dels primers dissabtes”.

Aquest comentari, malgrat tengui un fons al·legador, m’ha empès a insistir en les intencions i significats dels trulls dels primers dissabtes de cada mes a Marginàlia.

La família de Can Gazà convocam, una volta al mes, a l’hora del vermut sabatí, els nostres amics. Uns amics constants, pacients i generosos que omplen tots els temps verbals de la nostra gramàtica marginal. El primer dissabte de cada mes, convidam i esperam els amics presents, passats i futurs. Actius, passius i perifràstics. Només una passa dins la Nau de Marginàlia consagra com amic la bestiola humana que ha tingut el coratge de donar-la.

Els marginats de Can Gazà tenim una rabiüda i essencial necessitat de la vostra escalfor, de la vostra presència, de la vostra ajuda moral i material.

Com diu el llarg títol d’eixa comunicació perseguim “L’encís de les retrobades”. Vet ací el moll d’os dels nostres encontres. Tota la resta és paper d’embolicar. Petites tretes per allargar la nostra fervorosa comunió. Enginys per dissimular la nostra poquedat. Simples entreteniments per intentar allunyar qualsevol ombra  d’avorriment.

No hem inventat res de l’altre món, només repetim les jeies que hem adquirit als nostre clans. Quan ens reunim per les grans festes anyals les famílies, des dels més petits als més grans traiem les nostres arts amagades per recitar poemes, tocar guitarres, fer gloses, improvisar discursos. Des d’ara propós un lema per la planificació i realització dels nostres entranyables primers dissabtes: “Tot queda en família”.

Val, en aquest cas, l’ocurrència del vident infantil quan sentenciava: “Els fills dels  rics venen de París, però als meus germans els fabrica  ma mare a ca nostra”.

Aquets principi bàsic de treure tot l’arsenal artístic de l’ample família de Can Gazà s’ha complit, d’una forma patent i fins i tot cridanera, en el dos primers vermuts. Un vermuts que han deixat un regust de plenitud, dignitat i alegria al paladar de la tribú gazanenca.

En aquest tercer encontre s’evidencia  clamorosament el cànon sagrat de les nostres retrobades. Tot resta patent quan es té en compte, com hem expressat en altres comunicacions, que “el club Horizonte” és pare, mare i germà de l’Institut contra l’exclusió social, àlies Can Gazà.

El principi de tot queda en família en aquest tercer dissabte s’ha portat fins a l’extrem de l’exigència.

Els nostàlgics de s’Horizonte no s’han conformat a cantar tot el repertori de nadales, sinó que han tret les dues estrelles de les matines primerenques de les seves pròpies famílies. Així, la sibil·la Margalida Pons,  de la Capella Mallorquina,  és filla d’una directiva del club. De la mateixa manera, el predicador del Sermó de la Calenda, Santi Francia, és nét d’una altra dirigent.

El goig i l’orgull de Can Gazà rau en què necessitarem anys per esgotar l’arsenal imaginatiu de la família extensa de Marginàlia. No debades l’art és el càntic d’una privació.

A PUNT LA TERCERA EDICIÓ DEL “VERMUT DEL PRIMER DISSABTE” AL TALLER MARGINÀLIA: MATINES PRIMARENQUES

Els membres del “Club Horizonte”, actius cooperants de Can Gazà, acaben de posar a punt la tercera edició del “Vermut del primer dissabte” al Taller Marginàlia que tindrà lloc el proper dia 7 de desembre a partir de les 11 hores i que ens presentarà unes “Matines Primarenques”.

La coral “Nostàlgics de s’Horizonte” ens cantarà cançons de Nadal entre les que no hi faltaran el cant de la Sibil·la i el sermó de la Calenda.

I en acabat, degustació de torrons, tambor d’ametla i coques dolces fetes també per integrants del “Club Horizonte”.

Apuntau-vos-ho a l’agenda!

PLENITUD DE GOIG PEL POEMA QUE OFERÍ LA REPÚBLICA DE MARGINÀLIA ALS COMPATRIOTES OFEGATS A LA MEDITERRÀNIA

Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, en aquest article agraeeix la participació dels amics a l’acte “Clam i pregària per la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània”.

 

L’única paraula que pot definir el memorial de la tendresa que els tallers de Can Gazà oferí als infants enfonsats dins la crueltat d’Europa és la de poema.

Les tres característiques que defineixen un poema són: bellesa, força i sorpresa.

Aquestes tres qualitats acompanyaren en tot moment el memorial que la república de Marginàlia oferí als seus compatriotes enterrats als negres i freds fondals de la nostra Mediterrània.

Bellesa. Ens afermam en la certesa que la salvació del món i de les persones que el destruïm no ve, ni vendrà, des de l’ètica, que viu subjugada als poders, sinó des de l’estètica. D’això l’Església catòlica en sap la maina.

Força. La vigoria de la resistència acaba vinclant les espinades dels imbècils.

Sorpresa. Eixa és la nostra carta amagada. De la catedral pots esperar la millor litúrgia, erò mai no pensaràs trobar-la a l’amagatall de la misèria.

Gràcies als artistes, tant als professionals com als germinals –tots ells genials– que portaren les nostres sensibilitats i empaties al cor de les plenituds.

Gràcies de forma especial als camarades de Can Gazà que no es cansen de pondre miracles a l’hora d’estrènyer les supervivències.

Gràcies sobretot per suportar estoicament i irònica  els meus gemecs histèrics quan s’acosta l’hora de les parides.

Gràcies als qui ompliu amb la vostra entranyable presència la sala magna dels “Encants” i les ànsies de contacte dels exclosos.

Gràcies per la vostra secreta generositat.

Gràcies a les manyoses bunyoleres que ens endolciren les penes i els records.

Gràcies de forma molt amorosida i profunda al padrí jove dels nostres vermuts: Cil Buele Ramis. Eix multiartista i lluitador pels drets humans s’ha guanyat amb escreix i a braó el títol de protector dels primers dissabtes a Marginàlia.

Per l’autoritat que m’atorga el títol de coc de totes les cuinades de Can Gazà proclam Cil Buele arcàngel protector de les trobades a la quimèrica nau de Can Valero. Dels tres noms i oficis de la mitologia angelical Cil n’assoleix tot el significat i ofici. Com a Gabriel, ens anuncia puntual i insistent. Com a Rafel, ens guia pel camí dels cecs estalviant-nos un fotimer d’ensopegades. Com a Miquel, esdevé la millor defensa dels condemnats a cadena perpètua.

El treballat reportatge que ha penjat a la xarxa el nostre vexilaire justifica l’emocionada gratitud de la república de Marginàlia.

 

CELEBRAT EL CLAM I LA PREGRÀRIA PER LA TENDRESA OFEGADA A LA MEDITERRÀNIA

Avui dia 2 de novembre s’ha celebrat amb èxit al Taller Marginàlia la segona edició dels “Vermut del primer dissabte” que, en aquesta ocasió ha canviat de format per fer un “Pregària i clam per la tendresa ofegada a la Mediterrània”.

L’amic Cecili Buele ha enregistrat l’acte. Per si us interessa, clicau en aquest enllaç https://www.youtube.com/watch?v=M2FGdoDhikU&feature=youtu.be&fbclid=IwAR08WVJqZEzi8xEoC7DAIFPkMOxpRYUjW1LkLSaVx9bDFvbUmM1_H62Lkvs

 

EL MEU FILL MATEU HABIBI NO HA MORT DEBADES

Reflexió de Jaume Santandreu sobre els infants ofegats a la Mediterrània en el seu intent d’arribar a Europa.

Per cada mort podem arriscar un adjectiu definitori. Una mort pot ser terrible, injusta, prematura, desesperant… sempre trista. Tanmateix, prest o tard, acabes acalant el cap. Davant els misteris de les morts no hi ha res a fer.

Però hi ha una classificació que mai de mai vull admetre. Per a mi una mort pot ser qualsevol cosa manco inútil. Em rebel amb totes les meves ràbies i impotències enfront d’un final sense sentit. Ningú nat no pot morir debades.  Cap sacrifici pot ser en va.

Tenim l’obligació sagrada de treure lliçó, coratge i profit de cada mort.

Aquest deure esdevé ineludible per la raó que la transcendència d’una mort depèn absolutament de nosaltres.

Encoman, des de la profunditat més sagrada dels meus sentiments, als infants sepultats als fons de la nostra Mediterrània que em salvin la tendresa. Ara, a les acabatalles del meu pelegrinatge sé que no som res, que el que faci no serveix per res, que el que escrigui no té sentit de res, sense la tendresa.

Us parl d’una tendresa escalfadissa, omnipotent, omnipresent, abassegadora. Us parl d’un riu de llàgrimes.

Aquesta tendresa salvadora només pot néixer i créixer des de l’impacte.  Des de la commoció. Des de la personificació.

Dels commovedors casos  d’infants enterrats al fons del nostre mar  m’impactà  la història d’aquell nin que quan la guàrdia costanera escorcollà les seves vestidures recercant algun indici d’identitat, descobrí que portava  cosides al folre de la seva casaca el butlletí de notes. Algú que l’estimava volgué  assegurar aquelles excel·lents qualificacions escolars com a garantia d’una nova vida.

L’esgarrifança encadenà per a sempre el meu sentiment a aquest modèlic estudiant fins al punt d’adoptar-lo com a fill. Un fill que tocaria  ser a la universitat i que ara es fon en la fosa de la Mediterrània.

El meu fill nom Mateu en homenatge a l’home més bo i tendre d’aquest món que fou mon pare. Habibi, el mot àrab que li he triat com a llinatge, vol dir estimat.

Mateu Habibi, fill de les meves entranyes, no has mort debades. Quan pens en tu m’esclates un albelló de tendresa. Una tendresa amorosida, feta llàgrimes.

Al memorial de dia 2 a Marginàlia tu ocuparàs el lloc central del meu plany.