CAN GAZÀ I LA NOVA NORMALITAT

A Can Gazà també maldam per sobreviure a la nova normalitat, com no podria ser d’altra manera. No obstant, com que la perplexitat i l’embadaliment presideixen el casal i cada cop amb més rotunditat, raó per la qual hem incorporat el dubte i l’estranyesa permanents a la nostra manera de viure el present, no ens esvera gaire aquesta inquietud generalitzada que mira més la butxaca que no la salut.

És clar que patim per la gent que ho comença a passar malament; clar que veim el panorama desolador, sí, gens engrescador, també, però malgrat tot creim que la força som nosaltres i que si som capaços d’activar-la a plena potència, no tenim aturador. La responsabilitat ben entesa, com la caritat, comença per un mateix. I és la responsabilitat individual, que hem de posar en marxa, ara més que mai, perquè és l’única manera de mancomunar-la i que esdevingui la veritable corretja de transmissió als nostres representants polítics a fi que prenguin les mesures que beneficiïn a tothom i no sols a un grapat.

Per molt que ens dolgui, no ens estranya gens que els que remenen les cireres del turisme nostrat, considerin que l’obligatorietat de les màscares restarà visitants. I la veritat és que no hauríem de voler ningú que no volgués fer allò que feim –o hauríem de fer- tots per prevenir-nos de la COVID-19, que no se n’ha anat, que és aquí i segueix fent mal. Si la màscara genera angoixa, ens deim amb molta sornegueria, què deu generar la misèria? Per tant, en sortir de casa, tothom amb màscara i sense excuses, que ens hi jugam la salut i quelcom més.

Per tot plegat, ens solidaritzam amb tots els sectors de feina i totes les persones que ara mateix passen per lloc estret i no tenen gens aclarit el demà mateix. I d’entre tots, volem que el nostre escalf arribi al sector de la cultura, amb qui hem establert moltes complicitats i que tantes vegades ens han ajudat. Actrius i actors; músics; artistes en general; productors d’espectacles; promotors… Des d’aquest recer de la necessitat més extrema, que és Can Gazà, creim fermament que és la cultura la que ens fa lliures i, per això, responsables del bé comú.

I ja que hi som, feim un prec general: que passeu pel Taller Marginàlia, que està obert tots els matins de dilluns a dissabte de 9 a 13 hores al polígon ciutadà de Can Valero, en el carrer d’Asival número 4. Com sempre, hi trobareu objectes decoratius, mobles, llibres i roba que demanen una nova oportunitats de servir, com ho reclamen els residents. Pensau que és el nostre modus vivendi, això és la nostra manera de guanyar-nos la dignitat. Hi sereu molt ben rebuts si duis la màscara, evidentment.

REOBERT EL TALLER MAGINÀLIA

Avui dilluns dia 8 de juny, Can Gazà, Institut contra l’exclusió social, ha reobert el seu Taller Marginàlia, en el Polígon Can Valero, carrer d’Asibal 4, DE Palma, després de 95 dies clausurat per la crisi sanitària de la COVI-19.

Tindrem obert de dilluns a dissabte de 9 a 13 hores i, com sempre, hi trobareu objectes decoratius, mobles, llibres i roba que demanen una nova oportunitats de servir, com ho reclamen els residents.

No cal dir que, ara més que mai, necessitam l’escalf, el suport i el compromís dels amics per acarar amb les màximes garanties la crisi que ja plana damunt de tots.

Veniu!

ENERGIA SOLAR A CAN GAZÀ

Dissabte passat començaren els preparatius per instal·lar a Can Gazà unes plaques solars que ens ajudaran, d’una banda, a ser més sostenibles energèticament i a respectar, per això, el medi ambient tan castigat; i d’altra, a reduir sensiblement l’import de la factura elèctrica.

Aquesta instal·lació fotovoltaica ha estat possible gràcies a la Societat Cooperativa de Consumidors i Usuaris SOM ENERGIA.

L’EXCLUSIÓ SEVERA I EL CORONAVIRUS

Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, a l’entrada d’avui del seu bloc (https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/) reflexiona sobre la incidència del coronavirus en l’exclusió social severa de Mallorca.

 

L’EXCLUSIÓ SEVERA I EL CORONAVIRUS

Com diu Jaume Santandreu (http://jsantandreuisureda.blogspot.com/) en una de les seves sentències en temps de coronavirus, la que fa 45, “la Covid-19, lluny de netejar els carrers de “vagos y maleantes”, no ha atacat, fins ara, cap marginat en tot Mallorca. Els hereus del “Conde Rossi”, si ens volen eliminar, hauran de mantenir-se dins les trinxeres del “Movimiento” fins a implantar de bell nou la llei franquista de perillositat social”.

I així és, cap de les més de quatre-centes persones excloses que ara mateix passen el confinament en albergs i centres residencials públics i privats de Mallorca; ni cap de les gairebé cent-cinquanta que segueixen pernoctant en el carrer; ni cap de les dues-centes llargues que s’apleguen en els diversos assentaments als voltants de Ciutat, ha estat víctima del coronavirus. Més encara, cap de les que s’allotgen a centres residencials, permanents o accidentals, ha donat positiu en el test PCR que se’ls ha fet.

Tenint en compte que una gran majoria d’aquestes vuit-centes cinquanta persones mal comptades eren d’altíssim risc en ser immunodeprimides degut a les moltes xacres que pateixen, hom podria pensar que es tracta d’un veritable miracle. I tanmateix, si atenem a com s’ha tractat aquesta exclusió social residual, arribarem a la conclusió que no es tracta de cap prodigi, sinó fruit d’un seguit molt favorable de decisions polítiques valentes, d’una banda, i del treball tan abnegat com de qualitat dut a terme pels diversos equips de professionals dels centres que acullen aquestes persones.

En aquest sentit, les decisions preses per la directora insular d’Inclusió Social, Sandra Martínez Fernández, institució de la que depenen els principals centres i albergs d’exclosos residuals de Mallorca, a més de ràpides i valentes, han aconseguit evitar la propagació del virus en aquests espais. Esponjar Ca l’Ardiaca obrint provisionalment els centres de Sant Ferran i Son Pardo, i condicionar Sa Murtera, de Manacor, per poder atendre l’exclusió severa d’aquest municipi i la seva àrea d’influència, ha estat clau per evitar el que tots temíem.

És clar que sense la feina desplegada pels treballadors d’aquests recursos aquestes resolucions no haurien fruitat. Treballar la contenció amb aquestes persones no és gens bo de fer, atenent tant les dependències com els deterioraments de tota mena que presenten, i contenir-la era essencial per evitar l’entrada del coronavirus. I tot i les dificultats enormes, s’ha aconseguit.

Les conseqüències econòmiques i socials d’aquesta pandèmia, ara mateix, són inquantificables; sols sabem que la factura que ens presentarà no la podrem pagar, raó per la qual haurem de recórrer a l’endeutament. I si ja és carregós l’endeutament econòmic, l’endeutament social pot acabar a punt d’ofec.

Per això, hem de ser capaços de contenir el contingent humà que pot acabar al carrer, a la inanició. I aixecar aquest mur de contenció no és una tasca atribuïble a l’amplíssim àmbit dels “Serveis Socials”: l’han d’aixecar els àmbits d’habitatge, d’economia, i de treball, per apuntar sols la punta d’aquesta força tan urgent i necessària. Així, no hem de tractar com a excloses les persones que no tenen feina, que no poden fer front a la hipoteca o al lloguer de ca seva, i que no tenen els ingressos suficients per fer front al que els obliga la societat on intentam viure de la manera més digna possible i que de cap manera no es pot dir que sigui justa ni igualitària.

TONI ESCANELLES RIGO, SEMPRE AMB NOSALTRES

El nostre síndic general, Jaume Santandreu, acomiada en l’article que segueix un altre bon amic de Can Gazà i membre actiu de l’entitat germana “Horizonte”, Toni Escanelles Rigo. Tant els residents com l’equip de responsables volen fer arribar el seu condol a la família i amics

 

TONI ESCANELLES RIGO, L’ESCALFOR DE LA BONDAT I DE LA CONVERSA

Per tercera vegada en vint dies el dolor profund de la pèrdua d’un amic ha singlat la nostra família del club Horizonte. El coratge i la generositat d’unes persones senzilles i lluitadores , que   somniaren  utopies  en temps de la Dictadura a l’ombra d’una parròquia dels ravals de Ciutat, han aconseguit, aquests bons socis, que Zaqueu, Can Gazà i Horizonte ens trobem units com a germans.

Aquest cop ens ha precedit el singular i prodigiós camarada Toni Escanelles Rigo.

El coronavirus no ha estat el botxí que li hagi ofegat la vida, però, com passa amb tots els nostres difunts en aquests  moments de pandèmia, la Covid 19 li ha capolat la mort.  El virus ens ha mort la mort. Ens ha assassinat el condol, l’abraçada, la companyia, les recordances, les tendreses, les cerimònies, els homenatges, els comiats, les llàgrimes. Unes llàgrimes que ens empassolam cap endins per no amargar, encara més, la pena dels seus íntims.

Els  darrers quatre anys de la seva vida el bon amic Toni Escanelles va regalar a tots els seus, família i amics, una vivència esglaiosament singular. Ens féu participar –ens ho recordava a cada moment– de la seva prodigiosa  situació de ressuscitat. Qualsevol privilegiat –Toni era un dels més assenyalats– que  té la consciència de viure de propina irradia una rampa  especial i misteriosa. Després d’un llarg temps d’estar en coma, espavilat pels aires de Caubet que han aprovat el master de sanatori, l’agosarat membre d’Horizonte es decidí de cop i resposta a tornar al pelegrinatge que un mal dolent li havia fet abandonar. Els que el coneixien i estimaven de prop pensaren que els misteriosos fats del destí l’havien nomenat pregoner de prodigis, històries, ocurrències i cabòries..

La imatge que em resta de Toni Escanelles, que crec compartir amb tots els que tingueren la sort de tractar-lo, era la d’una persona que regalimava  bonhomia i que obeïa per damunt qualsevol altre inclinació vital a l’adició de la conversa. Conversar de manera calmada i persistent, amb qui fos i quan fos, era la seva curolla de vida i de conducta. Recordaré sempre la imatge d’aquesta espècie humana d’au canora tornant a rere després d’haver-se acomiat per obsequiar-me amb la seva darrera recordança.  Quan la paraula ho era tot a la nostra societat Toni hauria complit amb suma cum laude l’ofici de joglar de contarelles.

Tomeu Capellà, Miquel Barceló, Toni Escanelles, amics d’aquest Horizonte de fraternitat i solidaritat que mai no volem abandonar, seguireu sempre vius al nostre record i a les nostres embranzides.

Toni, necessitam l’escalfor de la teva bondat i la música de fons de les teves contarelles. Ara són massa esglaiosos els nostres obligats silencis.

Quan les forces ocultes d’una naturalesa venjatívola i l’obsessió de domini dels amos del món ens deixin lliures us dedicarem l’homenatge  que us mereixeu.

Mentrestant, Toni,  honorarem el teu record complint i fomentant el desig

que expressà la teva esposa Virgínia,  en nom de tota la família, quan ens anunciava la teva partida: “Tot el que hauríeu gastat en flors donau-lo al menjador de Zaqueu que cada dia augmenta els comensals.”

Sens dubte, la solidaritat és el millor sufragi.

 

AJUT DE L’OBRA SOCIAL “la Caixa”

L’Obra Social “la Caixa”, davant les dificultats de tota mena generades per la crisi sanitària a les entitats socials i, més en concret, a les que treballam amb les persones excloses, va obrir una línea d’ajuts per poder mantenir en les millors condicions els programes assistencials que tenim oberts.

Can Gazà hi presentà el seu programa d’Atenció residencial a homes exalcohòlics i extoxicòmans sense suport que inclou tant els serveis d’atenció personal, de salut, manutenció i alimentació, com els tallers. Per fer front a les dificultats econòmiques que en aquest programa ens provoca la lluita contra el coronavirus, l’Obra Social “la Caixa” ens va concedir un ajut de 10.000 euros que alleugeriran les càrregues generades pel confinament dels nostres residents.

EN L’ADÉU DE TOMEU CAPELLÀ

En l’adéu del bon amic Tomeu Capellà, Jaume Santandreu ha escrit aquestes notes amb les que els gazanencs i els seus amics volem trasmetre el condol a la seva família i a tots aquells que, com nosaltres, l’estimaren.

 

TOMEU CAPELLÀ, O QUAN EL CORONAVIRUS PREN NOM PROPI

Feia dies que ho pressentíem, però de cap manera volíem que arribàs el fatal desenllaç. El genocida mundial ha robat als marginats de Mallorca un dels més entranyables i originals acompanyants.

Com canvia el panorama, la sensació, la desesperació i l’amargura quan les víctimes passen de ser una estadística, per esgarrifosa que sigui, a convertir-se en l’execució d’un amic! Un amic dels de prop, dels que tractes amb fruïció i freqüència. Tomeu Capellà va ser, fora dels membres de la comunitat de Can Gazà, la darrera persona amb la qual vaig dialogar, agombolats  al traster de Marginàlia. Ambdós ens mostràvem eufòrics per l’èxit del darrer vermut dels primers dissabtes dedicat al periodista dels exclosos Pedro Prieto.

No és la mateixa cosa,  malgrat et rosegui el pànic, viure la tempesta a la intempèrie, com ho feim els grups d’alt risc, o que de cop experimentis en carn pròpia l’enrampada d’un llamp que fulmina el company del teu costat.

Quan l’amic comú, ben mirat un germà, em comunicà la fatal notícia amb paraules xapades per un plor compulsiu tot el meu cos tremolà amb el vers de Joan Alcover. Llavors “el llamp fins a la terra ma soca migpartí”.

En aquest encongiment de dol sense consol en què ens veim condemnats els cucois de la terra, m’aferr a l’esperança que ben aviat “sigui possible celebrar junts haver-lo conegut i estimat”, com prega la família a l’esquela mortuòria.

Mentrestant, jo aniré esculpint dins la meva amorosida memòria l’estampa d’aquest nin gran que somniava fer de rei mag, tot inventant prodigis per als desafortunats.

A la cripta profunda del meu santuari de la justícia i de la llibertat dedicaré un altar al buda Capellà que amb una vara d’utòpica fantasia intentava el miracle d’unir cel i terra, els de dalt amb els de baix, els rics amb els pobres, els polítics amb el poble, els caps closos amb els clarividents.

Tomeu, amic, gràcies per haver actuat d’alcavot en el concubinat d’”Horizonte”, amb Can Gazà i Zaqueu. Gràcies pels teus invents. Gràcies pel teu acompanyament de tots els diumenges dematí a Marginàlia.

 

CONFINATS, PERÒ NO DESENFEINATS I PREOCUPATS

A Can Gazà estam confinats des del passat 11 de març, tres dies abans que el Govern de Madrid decretàs l’Estat d’Emergència. Des d’aleshores i per preservar els residents, en tractar-se de població d’altíssim risc, cap d’ells no surt del casal i ningú no hi entra; i si per raons de força major s’ha de deixar entrar algú -majoritàriament proveïdors-, es fa amb les màximes seguretats.

Que estiguem confinats no vol dir que estiguem desenfeinats. No podem anar al Taller Marginàlia, però en el casal i a la finca hi ha talls de feina suficients perquè tots ocupem les hores necessàries perquè el confinament sigui el més bo de dur possible. Afortunadament disposam de prou terreny per canviar d’aires i per alenar a plaer, fet que ens converteix en uns privilegiats.

I tanmateix ens dol molt aquesta crisi sanitària provocada per la COVID-19 o coronavirus. Ens dolen molt tantes morts –majoritàriament de gent vella que no es mereix morir en una solitud esfereïdora- convertides en pures estadístiques, i entre elles la mare d’en Jose, el company que la perdé fa dos dies. Ens dol tot el patiment de tanta gent que no ocupa cap espai en els mitjans de comunicació; tota l’angoixa que comença a consumir els confinats en espais molt reduïts.

Per tot això, els residents a Can Gazà ens unim al dolor de totes aquelles persones que han perdut éssers estimats i a totes aquelles altres que en tenen de malalts de distint grau i no els poden cuidar com voldrien. No podem donar cap cop de mà, dissortadament, però els duim tothora a tots en el pensament i en el cor.

dav

A CAN GAZÀ EL CORONAVIRUS ENS ACLAREIX ELS PRINCIPIS, LES  EXPERIÈNCIES I ELS PANORAMES 

Aquesta és la reflexió de Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, sobre el Covid-19, altrament conegut per coronavirus, i els seus efectes en la població marginal.

 

Quan hom pertany i viu amb un grup de confrares d’altíssim risc, com som els vint-i-cinc reclosos de Can Gazà, es deixa il·luminar per aquest llamp forcat del coronavirus de la punyeta.

Acceptant les conseqüències amb tota la serenor que m’atorguen  els meus  82 anys de madurada i maçolada edat, voldria compartir amb els que haureu de carregar amb la tasca d’enllestir un nou ordre mundial, les nostres clarividències.

Tots tenim la pell a l’estenedor. Conscients d’estar en capella triam sopar, amb vosaltres, amics, un àpat de veritats.

Aquesta pandèmia universal ha reforçat els principis sagrats de Can Gazà fins a convertir-los en fonaments inamovibles per a Marginàlia. Ens ha costat quaranta anys de lluites, de follies i ràbies. Ha passat una vertadera multitud  de marginats per la comuna autogestionada de Can Gazà. Molts han preferit el carrer, la vagància, la droga i l’aprofitament d’una maleïda beneficència que els ha donat menjar i jeure amb una mínima exigència de bestiar de guarda. Molts, camí del bar i de la brega,  s’han befat dels llepaculs que es comprometien a  quatre hores de feina i a una responsabilitat de persones humanes per rebre al cap i a la fi els mateixos beneficis que treien ells totalment gratis.

El virus apocalíptic ha posat cadascú al seu lloc. Mentre l’omnipotent assassí ha declarat carn per forca els espavilats del sistema assistencial, les caparrudes animeues de Can Gazà han tastat el goig i la seguretat d’una família de fet, amb casa, foganya, companyia, tasques, esment i dues quarterades de granja i jardí per amansir les impotències i les ànsies. Els exclosos necessitam dignitat, treball i un ca nostra.

Mentrestant, ens guarim el penediment de ser els més privilegiats de Mallorca inventant receptes per farcir les carmanyoles dels bandejats que s’atansen al menjador de Zaqueu per enganyar la fam. Molts de dies, cuinant per a nosaltres i per a ells, Can Cazà enllesteix 150 dinars.

Vet ací un altre principi: quan ens unim les petites i voluntarioses  oenegés, en aquest cas Zaqueu, Horizonte i Can Gazà, asseguram la fermesa i la continuïtat d’un servei de qualitat. L’organització dona vida; la institucionalització mata. La institució devora la mare que la va parir. Així ha fet l’Església amb l’Evangeli i els partits polítics amb el bé del poble. La gran temptació és convertir els miserables en negoci i els serveis socials en empresa.

Les circumstàncies m’atorguen el dret de posar-me apocalíptic.

Responsables de la reconstrucció de la humanitat després d’aquesta tercera guerra mundial, deixau-nos a nosaltres, els marginats, com a grups residuals. Amb quatre poliesportius granareu les noses dels carrers.

Preparau-vos per a l’avalot de la multitud de nous pobres. Gent desesperada, sense feina, sense casa, sense horitzó. El terrible profeta víric us ha mostrat el camí de la solució. Els poderosos, els rics, només reaccionen quan els fitores la seva pell. Deixau-vos anar de sermons, de solidaritats i hòsties en vinagre: com a la revolució francesa el remei ha de començar des d’alt. Aquests putes egoistes de merda que ho acaparen tot, que mai no diuen basta i que han estat apunt de destruir la terra, només cagaran tot el que han robat a la humanitat quan els agafeu pel coll fins a ofegar-los.

Us ho profetitzam des del monestir de clausura de Can Gazà: el coronavirus ha alçat la senyera. Res absolutament pot ser com ha estat fins ara. Peti qui peti. Ha començat una nova revolució.

 

 

HOMENATGE A PEDRO PRIETO A MARGINÀLIA

El proper Vermut del Primer Dissabte, que se celebrarà a Marginàlia dia 7 d’aquest mes de març a partir de les 11 hores, retrà homenatge a Pedro Prieto. Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, fa aquesta glosa del protagonista.

 

L’HOMENATGE A PEDRO PRIETO MOSTRA LA CARA MÉS ENTRANYABLE DE MARGINÀLIA

Mes rere mes el «vermut dels primers dissabtes» va complint la tasca d’una comunicació sincera, oberta, ben mirat entranyable, entre el nostre submón de Marginàlia i les persones de bona voluntat que sostenen, encara, la utopia de la solidaritat.

Cada trobada ha mostrat una galta positiva del rostre ocult del marginat.

Els cinc encontres passats llueixen com els llumenerets blaus de les rondalles dins la foscúria de la nostra condemna personal i social.

Aquet primer dissabte de març el merescudíssim homenatge a Pedro Prieto, el periodista de la marginació, obrirà cau perquè puguin emergir les amagades virtuts de la nostra profunda i singular humanitat.

Podrem mostrar la nostra envitricollada gratitud. No dubt que en el fons del seu coret lacerat l’exclòs guardi un grum d’agraïment, però del que estic segur és que el mataràs abans d’arrabassar-li una paraula de gràcies. Els marginats profunds, com són els de Marginàlia, viuen marcats per la llei del silenci. Per ells l’afronta suprema és passar per llepaculs. Poden ser qualsevol cosa manco confidents i pilotes.

Podrem mostrar la nostra fam de justícia. Quan un marginat diu ”s’ho mereix” és perquè el guardó passa de just i necessari. Si votàssim el manifest al nostre periodista per allò de «donar veu als qui ens han tallat la gorga i mostrar cara per als que ens han desfigurat el rostre» guanyaria per aclamació.

Podrem donar una prova de companyonia entre els tocats d’ala marginal. Un del detalls més valuosos i agradables de l’homenatge al nostre pregoner

es troba en la pluralitat dels grups convocants. Zaqueu, Es Refugi, Las ovejas de Mica, els Caputxins, SOS Mamás, Tardor i Can Gazà, ens movem per les mateixes foranes de la marginació més profunda i desemparada. Som amics. Ens respectam en tot i per tot. Ens consideram de la mateixa nissaga de formiguetes traginares que pispam qualque busqueta dels grans pallers de les consagrades organitzacions. Però ens trobam poc. Cadascú anam pel nostre compte. Com a bons germans, tenim un pelet de gelosia i enveja. Pedro Prieto ens uneix i agermana amb el «Click» d’un sol punt de vista: tots els pobres desgraciats que ens deixam interrogar i salvar pels marginats som gent de bona voluntat que necessitam urgentment una mà calenta.