La COVID-19, enguany, ha fet estralls: se n’ha duit en absoluta solitud quantitats infames de persones, n’ha deixat d’altres en condicions molt precàries, i ha confinat encontres i abraçades. A Can Gazà, a cops de restriccions molt dures i d’elevar les mesures preventives fins a cotes molt altes, hem aconseguit que la pandèmia no ens hagi afectat de ple, fins ara.

De tota aquesta calamitat, però, la generositat dels nostres amics no s’ha vist gens alterada, ans al contrari: l’hem sentida i la sentim enfortida, més activa i responsable que mai. Gràcies a ella podem seguir mantenint el nostre programa recuperador.

La nadala de Can Gazà d’enguany havia de ser, necessàriament, un clam a favor d’aquesta generositat sense límits i un motiu més per agrair-la. Moltes gràcies!

Dissabte passat començaren els preparatius per instal·lar a Can Gazà unes plaques solars que ens ajudaran, d’una banda, a ser més sostenibles energèticament i a respectar, per això, el medi ambient tan castigat; i d’altra, a reduir sensiblement l’import de la factura elèctrica.

Aquesta instal·lació fotovoltaica ha estat possible gràcies a la Societat Cooperativa de Consumidors i Usuaris SOM ENERGIA.

El nostre síndic general, Jaume Santandreu, acomiada en l’article que segueix un altre bon amic de Can Gazà i membre actiu de l’entitat germana “Horizonte”, Toni Escanelles Rigo. Tant els residents com l’equip de responsables volen fer arribar el seu condol a la família i amics

 

TONI ESCANELLES RIGO, L’ESCALFOR DE LA BONDAT I DE LA CONVERSA

Per tercera vegada en vint dies el dolor profund de la pèrdua d’un amic ha singlat la nostra família del club Horizonte. El coratge i la generositat d’unes persones senzilles i lluitadores , que   somniaren  utopies  en temps de la Dictadura a l’ombra d’una parròquia dels ravals de Ciutat, han aconseguit, aquests bons socis, que Zaqueu, Can Gazà i Horizonte ens trobem units com a germans.

Aquest cop ens ha precedit el singular i prodigiós camarada Toni Escanelles Rigo.

El coronavirus no ha estat el botxí que li hagi ofegat la vida, però, com passa amb tots els nostres difunts en aquests  moments de pandèmia, la Covid 19 li ha capolat la mort.  El virus ens ha mort la mort. Ens ha assassinat el condol, l’abraçada, la companyia, les recordances, les tendreses, les cerimònies, els homenatges, els comiats, les llàgrimes. Unes llàgrimes que ens empassolam cap endins per no amargar, encara més, la pena dels seus íntims.

Els  darrers quatre anys de la seva vida el bon amic Toni Escanelles va regalar a tots els seus, família i amics, una vivència esglaiosament singular. Ens féu participar –ens ho recordava a cada moment– de la seva prodigiosa  situació de ressuscitat. Qualsevol privilegiat –Toni era un dels més assenyalats– que  té la consciència de viure de propina irradia una rampa  especial i misteriosa. Després d’un llarg temps d’estar en coma, espavilat pels aires de Caubet que han aprovat el master de sanatori, l’agosarat membre d’Horizonte es decidí de cop i resposta a tornar al pelegrinatge que un mal dolent li havia fet abandonar. Els que el coneixien i estimaven de prop pensaren que els misteriosos fats del destí l’havien nomenat pregoner de prodigis, històries, ocurrències i cabòries..

La imatge que em resta de Toni Escanelles, que crec compartir amb tots els que tingueren la sort de tractar-lo, era la d’una persona que regalimava  bonhomia i que obeïa per damunt qualsevol altre inclinació vital a l’adició de la conversa. Conversar de manera calmada i persistent, amb qui fos i quan fos, era la seva curolla de vida i de conducta. Recordaré sempre la imatge d’aquesta espècie humana d’au canora tornant a rere després d’haver-se acomiat per obsequiar-me amb la seva darrera recordança.  Quan la paraula ho era tot a la nostra societat Toni hauria complit amb suma cum laude l’ofici de joglar de contarelles.

Tomeu Capellà, Miquel Barceló, Toni Escanelles, amics d’aquest Horizonte de fraternitat i solidaritat que mai no volem abandonar, seguireu sempre vius al nostre record i a les nostres embranzides.

Toni, necessitam l’escalfor de la teva bondat i la música de fons de les teves contarelles. Ara són massa esglaiosos els nostres obligats silencis.

Quan les forces ocultes d’una naturalesa venjatívola i l’obsessió de domini dels amos del món ens deixin lliures us dedicarem l’homenatge  que us mereixeu.

Mentrestant, Toni,  honorarem el teu record complint i fomentant el desig

que expressà la teva esposa Virgínia,  en nom de tota la família, quan ens anunciava la teva partida: “Tot el que hauríeu gastat en flors donau-lo al menjador de Zaqueu que cada dia augmenta els comensals.”

Sens dubte, la solidaritat és el millor sufragi.

 

L’Obra Social “la Caixa”, davant les dificultats de tota mena generades per la crisi sanitària a les entitats socials i, més en concret, a les que treballam amb les persones excloses, va obrir una línea d’ajuts per poder mantenir en les millors condicions els programes assistencials que tenim oberts.

Can Gazà hi presentà el seu programa d’Atenció residencial a homes exalcohòlics i extoxicòmans sense suport que inclou tant els serveis d’atenció personal, de salut, manutenció i alimentació, com els tallers. Per fer front a les dificultats econòmiques que en aquest programa ens provoca la lluita contra el coronavirus, l’Obra Social “la Caixa” ens va concedir un ajut de 10.000 euros que alleugeriran les càrregues generades pel confinament dels nostres residents.

En l’adéu del bon amic Tomeu Capellà, Jaume Santandreu ha escrit aquestes notes amb les que els gazanencs i els seus amics volem trasmetre el condol a la seva família i a tots aquells que, com nosaltres, l’estimaren.

 

TOMEU CAPELLÀ, O QUAN EL CORONAVIRUS PREN NOM PROPI

Feia dies que ho pressentíem, però de cap manera volíem que arribàs el fatal desenllaç. El genocida mundial ha robat als marginats de Mallorca un dels més entranyables i originals acompanyants.

Com canvia el panorama, la sensació, la desesperació i l’amargura quan les víctimes passen de ser una estadística, per esgarrifosa que sigui, a convertir-se en l’execució d’un amic! Un amic dels de prop, dels que tractes amb fruïció i freqüència. Tomeu Capellà va ser, fora dels membres de la comunitat de Can Gazà, la darrera persona amb la qual vaig dialogar, agombolats  al traster de Marginàlia. Ambdós ens mostràvem eufòrics per l’èxit del darrer vermut dels primers dissabtes dedicat al periodista dels exclosos Pedro Prieto.

No és la mateixa cosa,  malgrat et rosegui el pànic, viure la tempesta a la intempèrie, com ho feim els grups d’alt risc, o que de cop experimentis en carn pròpia l’enrampada d’un llamp que fulmina el company del teu costat.

Quan l’amic comú, ben mirat un germà, em comunicà la fatal notícia amb paraules xapades per un plor compulsiu tot el meu cos tremolà amb el vers de Joan Alcover. Llavors “el llamp fins a la terra ma soca migpartí”.

En aquest encongiment de dol sense consol en què ens veim condemnats els cucois de la terra, m’aferr a l’esperança que ben aviat “sigui possible celebrar junts haver-lo conegut i estimat”, com prega la família a l’esquela mortuòria.

Mentrestant, jo aniré esculpint dins la meva amorosida memòria l’estampa d’aquest nin gran que somniava fer de rei mag, tot inventant prodigis per als desafortunats.

A la cripta profunda del meu santuari de la justícia i de la llibertat dedicaré un altar al buda Capellà que amb una vara d’utòpica fantasia intentava el miracle d’unir cel i terra, els de dalt amb els de baix, els rics amb els pobres, els polítics amb el poble, els caps closos amb els clarividents.

Tomeu, amic, gràcies per haver actuat d’alcavot en el concubinat d’”Horizonte”, amb Can Gazà i Zaqueu. Gràcies pels teus invents. Gràcies pel teu acompanyament de tots els diumenges dematí a Marginàlia.

 

A Can Gazà estam confinats des del passat 11 de març, tres dies abans que el Govern de Madrid decretàs l’Estat d’Emergència. Des d’aleshores i per preservar els residents, en tractar-se de població d’altíssim risc, cap d’ells no surt del casal i ningú no hi entra; i si per raons de força major s’ha de deixar entrar algú -majoritàriament proveïdors-, es fa amb les màximes seguretats.

Que estiguem confinats no vol dir que estiguem desenfeinats. No podem anar al Taller Marginàlia, però en el casal i a la finca hi ha talls de feina suficients perquè tots ocupem les hores necessàries perquè el confinament sigui el més bo de dur possible. Afortunadament disposam de prou terreny per canviar d’aires i per alenar a plaer, fet que ens converteix en uns privilegiats.

I tanmateix ens dol molt aquesta crisi sanitària provocada per la COVID-19 o coronavirus. Ens dolen molt tantes morts –majoritàriament de gent vella que no es mereix morir en una solitud esfereïdora- convertides en pures estadístiques, i entre elles la mare d’en Jose, el company que la perdé fa dos dies. Ens dol tot el patiment de tanta gent que no ocupa cap espai en els mitjans de comunicació; tota l’angoixa que comença a consumir els confinats en espais molt reduïts.

Per tot això, els residents a Can Gazà ens unim al dolor de totes aquelles persones que han perdut éssers estimats i a totes aquelles altres que en tenen de malalts de distint grau i no els poden cuidar com voldrien. No podem donar cap cop de mà, dissortadament, però els duim tothora a tots en el pensament i en el cor.