EL PRIMER VERMUT  DE MARGINÀLIA ES CONVERTEIX  EN  UNA COMMOVEDORA TROBADA PERSONAL

“Els Caminants”,  amb la seva generosa acollida, em situaren, d’entrada,  en un estadi de goig i agraïment. Des d’un primer moment agafaren el mantí de la iniciativa com si els vermuts dels primers dissabtes de Marginàlia fos una fulgurant iniciativa seva. De fet ells s’han encarregat de tota la tramoia. Fins i tot m’han fet avinent que els estatuts de la seva Associació “d’Amics de Seminari” imposen com a finalitats ineludibles la labor cultural  i social.

Però quan vaig llegir el programa que ells havien enllestit des dels seus senys i criteris, un glop d’emoció m’enrampà les venes dels records i les tendreses. Em vaig trobar de cara amb tres cançons del meu primer llibre de poemes “Dos Pams d’Home” musicats i cantats per Biel Vilanova.

L’estremiment del goig només és comparable  a la commoció d’un pare – el del pròdig n’és un exemple – que es retroba  amb un fill aperduat  per les fosques de la memòria.

Després de cinquanta anys, dissabte dia 5 d’octubre ploraré com un vell xaruc revivint aquells temps d’utopies i somnis, d’innocències literàries i de lluites per una retornada clamorosa a l’Evangeli.

Però avui mateix he sentit una commoció profunda quan he tret de l’arxiu de Can Gazà l’únic exemplar que ens resta de “Dos Pams d’Home”.

La fotografia de la portada que Jeroni Fito, l’editor, trià de la col·lecció de Ramon Serra, constitueix el primer poema i el pròleg de Miquel Àngel Riera, titulat “Bitllet d’urgència abans d’encetar el llibre”, alça un pòrtic d’or a una humil capella de foravila. Tants d’honors són massa per a un  atrevit glosador de trona.

Miquel Àngel, un dels millors escriptors  catalans del segle XX, escriu: “A mi m’agrada llegir, pensant que jo també Crec que l’infern és un invent dels sàdics i un negoci rodó pels mercaders de por… O sentir-te dir , amic meu, segur, sec, com una portada  Crec que els tractats de moral i altres herbes són els invents dels coixos perquè els altres no corrin”.

El primer dissabte dels vermuts de Marginàlia m’encetaré el palmell de les mans a força d’estrènyer els punys de la ràbia quan l’amic Vilanova ens imposi la via pacífica de la independència tot recordant-nos  la no violència dels  nostres juraments : “Volem la pau per damunt tot i tots perquè cap pam de terra val un sol glop de sang”.

Tanmateix, acabarà surant l’infantó banyat que un dia encarnà el paper de missioner a la innocència de les benaurances:

”Mallorca tu me fas mal quan veig que els teus rosegons són la fam de moltes taules. Et tenyiria de negre amb betum de les sabates perquè quan diguis germà no escupis paraules falses”.

Dissabte dia 5 d’octubre m’engataré de llàgrimes.

Gràcies  Biel i Cil i companyia d’amics de Seminari.

VERMUT  DELS PRIMERS  DISSABTES A MARGINÀLIA

Les tragineres formigueues del Taller de Marginàlia necessitam urgentment  l’escalfor dels amics. Passats, presents i futurs.

Les trobades amb vosaltres, aimadíssims aliats de la solidaritat, són, cada cop, més essencials per a la nostra cansada alenada de pelegrins de l’impossible.

NECESSITAM

  • La vostra amorosida presència. Fins i tot un moribund encén la mirada per la calentor d’una estreta de mans.
  • Compartir les nostres tasques i curolles. Després de quatre anys la nau de Can Valero segueix oferint, a l’entrada, “utopies de segona mà”.
  • Mostrar-vos el calvari que passam per seguir arborant, malgrat sigui només a dos pams d’alçada, la senyera de l’autogestió i de la llibertat.
  • Palesar la nostra gratitud per la vostra infinita paciència. No hi ha res més pesat que un necessitat altiu i predicaire.
  • Exhibir els miracles dels il·luminats que han canviat la litrona de la Plaça d’Espanya i de l’Espanya sense plaça per la dignitat d’una feina. Cada dia ressuscitam, amb més art i manya, mobles, vestits, llibres, pintures… i esperances.
  • Allargar-vos humilment la mà per una ajuda. El lloguer de la nau i els grillons  de  les nostres denúncies contra la plaga de fantasmes acabarà ofegant-nos.

Per cercar remei a totes aquestes necessitats de vida o mort us proposam, estimadíssims amics de Can Gazà, institucionalitzar els nostres encontres  tot engegant una sínia de pouades. Us proposam trobar-nos els primers dissabtes de cada mes, a l’hora del vermut, a Marginàlia.

La cerimònia serà simple i agradosa. Celebrarem la litúrgia de la paraula en forma de concert, recital, declamació, conferència, ballada, escenificació… No hi ha art que no trobi sopluig  a Marginàlia. Tot seguit farem l’eucaristia amb vermut, vi i pa amb sobrassada de Can Gazà.

Ens trobarem pel primer vermut dissabte dia 5 d’octubre a les onze del matí.

Tenim l’honor i el goig  que inaugurin la roda  “Els Caminants”,  grup madur i poderós que ha sorgit  dels “Amics del Seminari”. El grup que ens ressuscita, des de les entreteles de la memòria, les velles i eternes nostàlgies. Abans del primer dissabte us explicarem més detalls d’aquest prodigi de veterans. De moment, quedau-vos amb el nom  de Cil Buele i amb aquest anunci oficial dels vermuts dels primers dissabtes a Marginàlia.

 

POEMA GRÀFIC SOBRE LA SETMANA SANTA I MARGINÀLIA

Aprofitant l’inicia de la Setmana Santa, Jaume Santandreu, el síndic general de Can Gazà,  al Taller Marginàlia ha fet un poema gràfic sobre la relació d’aquestes celebracions amb les parts més vulnerades i oprimides de la societat.

Tot seguit, el text que el complementa.

CARAMULL DE CREUCLAVATS ESCLAFANT UNA HUMANITAT ESQUARTERADA

El meu drama a Marginàlia és que la necessitat de sobreviure -les costes apugen a cinc mil euros al mes– ens ha obligat a funcionar com una botiga.

El meu somni seria omplir la immensa paret de la nau de Can Valero amb un rètol que clamàs: “Agafau allò que us agradi i donau als pobres la solidaritat que la consciència us dicti”. Però aquesta utopia esdevé impossible amb una gent que demana rebaixa per cinc euros.

Mentrestant, alleuger els meus atacs d’impotència amb petits signes de denúncia. Aquests desgavellats poemes gràfics sovint són incompresos i menyspreats com a sortides de to.

Portam mesos tancant dins una gàbia de passerells el groc aspre d’unes llimones democràtiques. Per Nadal clavàrem un betlem monoparental damunt el morat d’unes bales de palla. L’any que ve el bonjesús serà nina.

Aquesta Setmana Santa els creuclavats esclafen una humanitat esquarterada. Els membres del bell maniquí –braços, tors i cames- es troben tirats per terra damunt la negror d’un drap per panorama. Tanmateix, respectam la hipocresia de la nostra societat. Per això, la dona destrossada porta mocador islàmic al cap i randes mallorquines a l’entrecuix.

Els signes sempre impacten. T’ho assegura un pobre capellà esquarterat que gaudí de la vida i la donà fent contraban de sagraments.

Aquest santcrist de la Nau és el mateix que presidia l’aula on el frare abusava dels alumnes. El mateix que afuava el Pare Atanasi als republicans que sortien del Caputxins camí de l’afusellament al cementeri de Ciutat. El mateix que penja com a pectoral del coll del bisbe d’Alcalà quan emprèn la creuada d’aplicar novament l’electroxoc als maricons i als independentistes catalans.

EL RECITAL DE “DÉU MEU” A MARGINÀLIA ACARONÀ LA PERFECCIÓ

El recital de «Déu meu» que se celebrà els dies 30 i 31 de març al Taller Marginàlia va ser un èxit rotund, per la qual cosa correspon donar les gràcies a totes les persones que el feren possible. I per això, Jaume Santandreu, autor del llibre i síndic general de Can Gazà, ha escrit aquest testimoniatge de gratitud.

Per a aquelles persones que no el pogueren gaudir, en aquest enllaç hi trobareu la gravació que en va fer l’amic Cil Buele https://youtu.be/mrNm_QpQkNc

Quan sumam deu esdevenim Déu. Déu meu!

Tal fou el cas del recital del meu darrer llibre a Marginàlia. Tot i tots, absolutament tot i tots, foren perfectes.

Es creà una màgia entranyable fins al punt de convertir un acte en un impacte; una representació, en una trobada; una declamació, en una interpel·lació; una assistència en una abraçada; una curiositat, en una esgarrifada; una solidaritat, en un prodigi de dignitat; un taller de marginats, en un palau de les arts i de les lletres; un espectacle, en una eucaristia de germans.

Tremolant-me encara les pells, les llàgrimes i les gaubances només puc pronunciar una paraula. La primera que vaig aprendre dels meus sants pares –“ Què diuen els nins?” – GRÀCIES.

Gratitud immensa per a:

Joan Gayà, mestre dels enginys, per posar a punt el vell piano; per a

Aina Maria, pedagoga dels llenguatges i de les ànimes, per crear una autèntica peça musical; per a

Bàrbara i Albert, artistes dels coratges i les gràcies, per donar vida, sentiment i intel·ligència a les meves despullades paraules; per a

la sala dels “Encants” del Taller Marginàlia, per encativar els assistents fins a engolir-los dins la seva bruixeria; per als

amos, senyors, mestres i companys de fatigues i tasques de Can Gazà, per convertir-se en uns meravellosos amfitrions . Mai no em fallau, fills de santa mare! Cada dia em teniu més embadalit; per als

amics, companys, seguidors, benefactors i admiradors per estar sempre a punt de respondre amb escreix i generositat a les nostres cridades; per a

Cil Buele, per perpetuar l’esdeveniment des de la màquina de filmar i des de l’amor entrable pels marginats.

Ara sí puc presumir de família, tribu, amics, imaginació, coratge i llibres.

MATEU SANSÓ, 15 ANYS A CAN GAZÀ

Tot seguit l’oració fúnebre de Jaume Santandreu que ha llegit avui, diumenge 17 de gener de 2019, al tanatori de Manacor en l’acte de comiat a Mateu Sansó.

La mort és un misteri. El gran misteri. Però cada pic que s’encara amb nosaltres ens porta un missatge. Cada mort té el seu llenguatge, els seu mode especial de clamar per la vida. Per escoltar aquest clam de silenci ens hem d’atansar a la memòria dels nostres morts amb la mateixa postura que ens acostam a un bres on dorm un infantó. Només ens arribarà la veu dels nostres morts si ens hi apropam amb l’ànima despullada, amb el cor net i amb el tremolor de l’esgarrifança a la pell de la tendresa.

Després de 15 anys d’estar amb l’amic Mateu, dins una intensitat profunda, total, ben mirat absoluta de convivència, m’atrevesc a interpretar, amb veu tremolosa, el missatge de la seva mort.

La mort de Mateu no és una fuita. Ben al contrari, és un intent clamorós, dins una soledat d’esglai, de quedar-se definitivament entre nosaltres. Amb nosaltres. Dins nosaltres.

És tanta la necessitat que tenia Mateu d’ocupar un lloc, de jugar un paper entre nosaltres, que n’ha pagat el preu suprem de la mort. Com profetitza el llibre de les benaventurances marginals, la mort és el preu d’una vida mòlta. La mort ha estat el preu que ell ha pagat amb silenci i solitud per la seva vida mòlta.

Ara Mateu descansa en pau. Ara Mateu ha tornat al paradís de la seva infància.

Ara el problema, l’envit, el desafiament és nostre. Hem de cercar i trobar la manera de donar-li el lloc que amb tota justícia ens demana i que ha pagat a preu de mort. No ens serà difícil perquè, malgrat tot, per damunt tot, l’estimàvem. A la meva manera jo puc assegurar-vos que l’he estimat molt. Moltíssim. Si no l’he estimat més és perquè no n’he sabut.

Deixem que Mateu ocupi dins el nostre cor, dins la nostra memòria, el lloc de pare, de padrí, d’amic, de company de pelegrinatge que darrerament cercava des d’una debilitat esgarrifosa de forces i recursos.

Les darreres paraules que vaig escoltar a Mateu, fa només una setmana, foren una súplica humil i sincera de perdó dirigides a tots els seus companys de comuna.

Jo avui, en nom de tots els salvadors, de tots aquells que deim que lluitam per bé dels altres, de tots els que ens creim tenir la consciència tranquil·la, et vull retornar, Mateu, la teva súplica de perdó. El promet, amic, que hem fet tot el possible, però no n’hem sabut més. No en sabem més. No sabem res del gran misteri de l’home. De cada persona. De cada criatura humana. Mateu, pare, padrí, amic, company de pelegrinatge, entra a formar part definitiva, sagrada, de les nostres vides.

FELICITACIONS GAZANENQUES

A Can Gazà, aquests dies, estam rebent la solidaritat dels amics i compromissaris que malden per mantenir en bon estat el nostre rebost i apaivagar les necessitats i les estretors que ens acuiten. Per Nadal és el moment de l’any en què més augmenten els ajuts i l’hora, es clar, d’agrair-ho felicitant les festes i desitjant que l’any vinent, el 2019, arribi amb més ventura que el que acaba i que la xacra de les persones més apartades i arraconades no augmenti més. I en aquesta lluita incessant per la dignificació humana, Can Gazà hi serà donant-ho tot.

El nostre Taller Marginàlia també fa festa, això sí, tenint molt present la marginació mallorquina més extrema, aquells companys que ens han deixat i aquells altres que, dissortadament, s’incorporaran a desgrat a les cledes de l’exclusió social illenca. En aquest sentit, el betlem que hi hem instal·lat, seguint les indicacions de Jaume Santandreu, reclama la memòria històrica del marginat, fa un crit a favor de les noves formes de família presentant un naixement monoparental, fent un clam a la llibertat de totes aquelles persones i pobles menyspreats, ignorats o perseguits i demanant als que s’atansin al Taller a llegir-nos, això és, a adquirir aquells textos que parlen de Can Gazà o de la causa que el motiva els guanys de la venda dels quals es destinen íntegrament als seus projectes assistencials. I entre aquests textos, el darrer publicat de Jaume Santandreu, “Déu meu”, 220 reflexions de 220 paraules cadascuna que apamen el seu univers editat per Lleonard Muntaner per l’impuls de l’equip gestor de Can Gazà en el seu vuitantè aniversari.

Així, molts d’anys gazanencs als amics i compromissaris i molt bon any 2019.

PARÀBOLA I CLAM DEL BETLEM DE MARGINÀLIA

Can Gazà ja ha muntat el betlem al Taller Marginàlia, al polígon de Can Valero, carrer d’Asibal número 4, de Palma, i convidam a totes les nostres amistats que vinguin a gaudir-lo.

Com tots els que fem, volem donar a aquesta tradició tan nostrada un sentit que depassa l’escenografia tradicional. El nostre´síndic general, Jaume Santandreu, n’explica el significat d’aquesta manera:

 

Enguany, al taller de Can Valero hem enllestit un pessebre en forma d’esburbada piràmide.

Dalt de tot destaca una pancarta damunt cartró. Talment com si haguéssim recollit el  jaç d’un foll que ha passat la nit al carrer. La proclama resa: NADAL, MEMÒRIA HISTÒRICA DEL MARGINAT.

En el centre del vell cementeri de Ciutat s’obria, com un estadi de guaret, l’anomenada fossa comuna. Allà hi anaven a parar els cossos dels miserables que no tenien on caure morts. Jo hi vaig veure tirar cents de cadàvers d’exclosos assassinats per sobredosis. Cap organització reclama els ossos d’aquests germans, les calaveres dels quals lluïen al sol després d’una pluja intensa.

Baix del rètol, els  rostres d’amics que han viscut i mort a Can Gazà ens esgarrifen la memòria històrica.

Aquests impressionants retrats s’estalonen damunt unes gavelles de palla d’ordi. La mateixa palla d’ordi que servia de llit, baix la menjadora de les bísties de llaurada, al serfs de la nostra pagesia. Els esclaus d’aquells amos i senyors que, servint-se de la Falange i de l‘Església, tacaren de sang innocent la nostra història.

Al bell mig del túmul, que ens recorda el monument de la Feixina, es troba una petita i dolça maternitat de fang. Una dona descalça que agombola el seu filló. Unes sacres de cartró aclareixen el misteri. Diuen: “BETLEM  MONOPARENTAL. CLAM DE LLIBERTAT”.

Aquesta mare tota sola es troba envoltada de gàbies d’ocells plenes de llimones. El nostre groc, com el nostre cor, se sent empresonats, aquest Nadal.

Vosaltres mateixos imaginau-vos els motius de la soledat de Maria. Tenia el seu espòs a la presó i en vaga de fam per haver lluitat pacíficament contra la invasió romana?

Era viuda perquè Josep havia caigut en una emboscada quan migrava cap a Egipte? El virginal seguidor dels essenis s’havia quedat amb el posader de Ramala just abans d’arribar a la Cova?

Manel Forcano, s’ha atrevit a publicar en català, traduïts directament de l’hebreu,  “Els antievangelis jueus”. El director de l’Institut Ramon Llull ens revela raons de pes perquè el primer Betlem de la història fos monoparental.

Nosaltres volem ajuntar el nostre humil clam als gemecs de tots els conys violats del món perquè, a la fi, la terra nodreixi la plena llibertat.

Si passau per Marginàlia compartirem les  tristeses nadalenques dels marginats i us donarem els molts d’anys amb una abraçada de germans.

EN EL DIA INTERNACIONAL PER A L’ERADICACIÓ DE LA POBRESA

Una reflexió de Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, ICES, sobre el “Dia Internacional per a l’eradicació de la pobresa” https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/?p=277467

Els nostres pobres, sense que siguin extrems, també són discriminats i hem de lluitar aferrissadament perquè no ho siguin, avui que és el dia per a eradicar la pobresa i la resta dels dies l’any perquè la necessitat mai no descansa. I ho hem de fer cara alta i sense treva perquè és qüestió de dignitat, de dignitat humana”.

HA MORT PACO SANS, L’ÀNIMA DE ZAQUEO

Ha mort Paco Sans, “l’ànima de Zaqueo i fill predilecte de Marginàlia” com el qualifica Jaume Santandreu en aquest escrit de recordança que reproduïm en homenatge a un amic fratern de Can Gazà i a un combatent irreductible a favor de la causa dels desafavorits més marginats.

 

Cas Carrilano, com es deia al començament, Zaqueo com va ser batejat després pel professor de Sagrada Escriptura Llorenç Tous, ha cobert, al llarg de 24 anys, les necessitats més peremptòries dels exclosos més marginats de Ciutat.

Tanmateix, l’ànima i motor d’aquest servei immediat, directe, gratuït i anònim als ciutadans més singulars de la nostra societat ha estat, fins ahir mateix, Paco Sans.

Abans de perdre’m amb històries i consideracions vull proclamar, amb una guspira d’emoció als meus ulls de ca vell, que aquest home bo, voluntariós i magnànim que fou en tot moment aquest “Cursillista de Cristiandad”, és l’activista social que més he vist connectar – simpatitzar!- amb els pobres més singulars i especials de la Marginàlia mallorquina. Sense Paco Sans. la manera totalment anàrquica d’allargar una mà als tirats als clavegueram del sistema hauria esdevingut, en el suposat impossible de perseverar, un cas flagrant de beneficència inútil, ben mirat ofensiva cap als pobres i de cara a les bases mínimes de l’assistència social.

Per usar els serveis del Carrilano, com era abans dormir i alimentar-se i com és ara fruir d’una menjada suculenta i completa al dia, no necessitaves ni necessites més credencials que la son o la fam. Però Paco Sans, amb el seu contacte personal i amb l’afany de posar remei als problemes concrets de tots i cada un dels necessitats que s’atansaven al xibiu de la plaça de Mercadal, humanitzà i dignificà un servei aparentment paternalista.

Paco estimava els desemparats; Paco parlava amb els necessitats: Paco cercava i sovint trobava remei a les cuites dels més desgraciats. No sé si ho va deixar escrit al seu testament vital, però vull creure que la postura que prengué a la mort de la seva dona de no fer cap demostració de dol, ni esqueles, ni tanatoris, ni funerals, ni actes d’homenatge i que ara els seus fills han repetit amb ell, obeïa, aquesta manera absolutament anònima de passar d’aquest món a l’altre -Paco era un home de fe– a un intent d’assemblar-se a la mort dels marginats.

Al llarg de 24 anys, Paco Sans contemplà, amb esgarrifances al calfred dels sentiments, com centenars d’exclosos es tiraven a la fossa comuna. Ell no ha volgut, amb la mort, ser més que ells. Com no ho volgué tampoc amb la vida.

Per recordança, respecte i estimació que he professat sempre i seguiré professant a aquest profeta anarquista de la marginació social us vull transmetré tot el seu corpus doctrinal resumit en una contarella que ell retreia en cada moment i circumstància.

Per explicar l’existència i mode d’obrar de Zaqueo, Paco Sans retreia que un dia, visitant una ermita, un fraret que s’encarregava de l’hort li mostrà el seu aimat secret. A un cornaló d’aquell verger monacal fra Bonaventura guardava i cultivava el tresor de les benaventurances, que ell anomenava, en honor del fill pròdig, el racó de les males herbes. Les males herbes tenen dret a rebre els mateixos esments i delicadeses que les parades de les bledes i les cols de l’Abat.

Paco Sans, ànima de Zaqueo i fill predilecte de Marginàlia, ha mort d’un atac nocturn de tristesa i solitud. No sabia viure sense la seva dona i sense fra Bonaventura. Fa estona que ambdós han desaparegut. En el cel en el qual tu creies es retrobaràs, estimat i venerat Paco, amb aquests éssers estimats. T’esperen al racó de les males herbes.

Jaume Santandreu

Can Gazà, 3 d’agost de 2018

EL VIU DELS ESPERITS GAZANENCS

Seguint el dia a dia de Can Gazà, us recomanam l’anotació de Jaume Mateu i Martí “El viu dels esperits gazanencs”. El podeu llegir clicant en aquest enllaç https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/?p=276941

Parla de la feineria gazanenca, del dol per la mort de mossèn Bartomeu Vaquer, un bon amic nostre, de dues demandes d’ajut i d’una col•lecció magnífica de fotografíes del Taller Marginàlia i de Can Gazà que ens ha regalat Carmen Gallardo.