A CAN GAZÀ EL CORONAVIRUS ENS ACLAREIX ELS PRINCIPIS, LES  EXPERIÈNCIES I ELS PANORAMES 

Aquesta és la reflexió de Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, sobre el Covid-19, altrament conegut per coronavirus, i els seus efectes en la població marginal.

 

Quan hom pertany i viu amb un grup de confrares d’altíssim risc, com som els vint-i-cinc reclosos de Can Gazà, es deixa il·luminar per aquest llamp forcat del coronavirus de la punyeta.

Acceptant les conseqüències amb tota la serenor que m’atorguen  els meus  82 anys de madurada i maçolada edat, voldria compartir amb els que haureu de carregar amb la tasca d’enllestir un nou ordre mundial, les nostres clarividències.

Tots tenim la pell a l’estenedor. Conscients d’estar en capella triam sopar, amb vosaltres, amics, un àpat de veritats.

Aquesta pandèmia universal ha reforçat els principis sagrats de Can Gazà fins a convertir-los en fonaments inamovibles per a Marginàlia. Ens ha costat quaranta anys de lluites, de follies i ràbies. Ha passat una vertadera multitud  de marginats per la comuna autogestionada de Can Gazà. Molts han preferit el carrer, la vagància, la droga i l’aprofitament d’una maleïda beneficència que els ha donat menjar i jeure amb una mínima exigència de bestiar de guarda. Molts, camí del bar i de la brega,  s’han befat dels llepaculs que es comprometien a  quatre hores de feina i a una responsabilitat de persones humanes per rebre al cap i a la fi els mateixos beneficis que treien ells totalment gratis.

El virus apocalíptic ha posat cadascú al seu lloc. Mentre l’omnipotent assassí ha declarat carn per forca els espavilats del sistema assistencial, les caparrudes animeues de Can Gazà han tastat el goig i la seguretat d’una família de fet, amb casa, foganya, companyia, tasques, esment i dues quarterades de granja i jardí per amansir les impotències i les ànsies. Els exclosos necessitam dignitat, treball i un ca nostra.

Mentrestant, ens guarim el penediment de ser els més privilegiats de Mallorca inventant receptes per farcir les carmanyoles dels bandejats que s’atansen al menjador de Zaqueu per enganyar la fam. Molts de dies, cuinant per a nosaltres i per a ells, Can Cazà enllesteix 150 dinars.

Vet ací un altre principi: quan ens unim les petites i voluntarioses  oenegés, en aquest cas Zaqueu, Horizonte i Can Gazà, asseguram la fermesa i la continuïtat d’un servei de qualitat. L’organització dona vida; la institucionalització mata. La institució devora la mare que la va parir. Així ha fet l’Església amb l’Evangeli i els partits polítics amb el bé del poble. La gran temptació és convertir els miserables en negoci i els serveis socials en empresa.

Les circumstàncies m’atorguen el dret de posar-me apocalíptic.

Responsables de la reconstrucció de la humanitat després d’aquesta tercera guerra mundial, deixau-nos a nosaltres, els marginats, com a grups residuals. Amb quatre poliesportius granareu les noses dels carrers.

Preparau-vos per a l’avalot de la multitud de nous pobres. Gent desesperada, sense feina, sense casa, sense horitzó. El terrible profeta víric us ha mostrat el camí de la solució. Els poderosos, els rics, només reaccionen quan els fitores la seva pell. Deixau-vos anar de sermons, de solidaritats i hòsties en vinagre: com a la revolució francesa el remei ha de començar des d’alt. Aquests putes egoistes de merda que ho acaparen tot, que mai no diuen basta i que han estat apunt de destruir la terra, només cagaran tot el que han robat a la humanitat quan els agafeu pel coll fins a ofegar-los.

Us ho profetitzam des del monestir de clausura de Can Gazà: el coronavirus ha alçat la senyera. Res absolutament pot ser com ha estat fins ara. Peti qui peti. Ha començat una nova revolució.

 

 

TERCER VERMUT DEL PRIMER DISSABTE A MARGINÀLIA

Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, institut contra l’exclusió social, reflexiona sobre els Vermuts del Primer Dissabte després de celebrar la tercera edició.

TERCER VERMUT DEL PRIMER DISSABTE A MARGINÀLIA

Dissabte passat en el Taller Marginàlia, la nau que Can Gazà, Institut contra l’exclusió social té en el polígon ciutadà de Can Valero, va tenir lloc el tercer Vermut del Primer Dissabte que anà a càrrec dels amics molt més que fraternals de l’associació Horizonte. La coral d’aquest club solidari (Nostàlgics de s’Horizonte) ens cantà les primeres nadales d’enguany i la resta de membres ens oferiren una mostra suculenta de tots els dolços típics d’aquests dies. Val a dir que la trobada va ser un èxit absolut.

Un reeiximent que per als residents i l’equip responsable de Can Gazà té un valor extraordinari. Obrir i mostrar la nostra dedicació a l’exclusió social més severa de Mallorca costa molt perquè, per molts d’esforços que dediquem a la visibilització d’aquesta realitat humana tan punyent, la marginació mallorquina més arraconada no deixa de ser el cul d’una societat que ho consumeix tot amb una voracitat monstruosa, des del medi natural fins al medi humà més fràgil. Per això, veure que la crida que feim cada primer dissabte de cada mes rep una resposta tan positiva, ens suposen molts de cavalls de força.

És clar que, malauradament, encara no basta; que les exigències superen amb escreix les inversions, però anam pel bon camí.

Una de les dèries de l’equip responsable de Can Gazà és voler arribar a com més persones millor a través de l’art, de la creació. Per això, feim córrer llibres, organitzam concerts i debats. Els vermuts dels primers dissabtes s’emmarquen dins aquest projecte de tan ampli abast i comprovar que a cada sessió s’atansa a la nau gent nova, persones que ens descobreixen i de la descoberta en treu conclusions molt positives, ens encoratgen a seguir fent camí hipercrític en la dignificació de la marginàlia més depauperada.

Per això, cal donar les gràcies més sentides als nostres amics de l’Horizonte i a totes les persones que vingueren a fruir de les nadales més primerenques.

TOT PERSEGUINT, UN PRIMER DISSABTE MÉS, L’ENCÍS  DE  LES  RETROBADES.

Jaume Santandreu fa aquesta crida per a la tercera edició dels Vermut del Primer Dissabte a Marginàlia, que se celebrarà dia 7 d’aquest present mes de desembre, a partir de les 11 hores, i que anirà a càrrec de la coral “Nostàlgics de s’Horizonte”

 

“A Marginàlia han obert un teatre. Es diu VPD. Vermut dels primers dissabtes”.

Aquest comentari, malgrat tengui un fons al·legador, m’ha empès a insistir en les intencions i significats dels trulls dels primers dissabtes de cada mes a Marginàlia.

La família de Can Gazà convocam, una volta al mes, a l’hora del vermut sabatí, els nostres amics. Uns amics constants, pacients i generosos que omplen tots els temps verbals de la nostra gramàtica marginal. El primer dissabte de cada mes, convidam i esperam els amics presents, passats i futurs. Actius, passius i perifràstics. Només una passa dins la Nau de Marginàlia consagra com amic la bestiola humana que ha tingut el coratge de donar-la.

Els marginats de Can Gazà tenim una rabiüda i essencial necessitat de la vostra escalfor, de la vostra presència, de la vostra ajuda moral i material.

Com diu el llarg títol d’eixa comunicació perseguim “L’encís de les retrobades”. Vet ací el moll d’os dels nostres encontres. Tota la resta és paper d’embolicar. Petites tretes per allargar la nostra fervorosa comunió. Enginys per dissimular la nostra poquedat. Simples entreteniments per intentar allunyar qualsevol ombra  d’avorriment.

No hem inventat res de l’altre món, només repetim les jeies que hem adquirit als nostre clans. Quan ens reunim per les grans festes anyals les famílies, des dels més petits als més grans traiem les nostres arts amagades per recitar poemes, tocar guitarres, fer gloses, improvisar discursos. Des d’ara propós un lema per la planificació i realització dels nostres entranyables primers dissabtes: “Tot queda en família”.

Val, en aquest cas, l’ocurrència del vident infantil quan sentenciava: “Els fills dels  rics venen de París, però als meus germans els fabrica  ma mare a ca nostra”.

Aquets principi bàsic de treure tot l’arsenal artístic de l’ample família de Can Gazà s’ha complit, d’una forma patent i fins i tot cridanera, en el dos primers vermuts. Un vermuts que han deixat un regust de plenitud, dignitat i alegria al paladar de la tribú gazanenca.

En aquest tercer encontre s’evidencia  clamorosament el cànon sagrat de les nostres retrobades. Tot resta patent quan es té en compte, com hem expressat en altres comunicacions, que “el club Horizonte” és pare, mare i germà de l’Institut contra l’exclusió social, àlies Can Gazà.

El principi de tot queda en família en aquest tercer dissabte s’ha portat fins a l’extrem de l’exigència.

Els nostàlgics de s’Horizonte no s’han conformat a cantar tot el repertori de nadales, sinó que han tret les dues estrelles de les matines primerenques de les seves pròpies famílies. Així, la sibil·la Margalida Pons,  de la Capella Mallorquina,  és filla d’una directiva del club. De la mateixa manera, el predicador del Sermó de la Calenda, Santi Francia, és nét d’una altra dirigent.

El goig i l’orgull de Can Gazà rau en què necessitarem anys per esgotar l’arsenal imaginatiu de la família extensa de Marginàlia. No debades l’art és el càntic d’una privació.

PLENITUD DE GOIG PEL POEMA QUE OFERÍ LA REPÚBLICA DE MARGINÀLIA ALS COMPATRIOTES OFEGATS A LA MEDITERRÀNIA

Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, en aquest article agraeeix la participació dels amics a l’acte “Clam i pregària per la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània”.

 

L’única paraula que pot definir el memorial de la tendresa que els tallers de Can Gazà oferí als infants enfonsats dins la crueltat d’Europa és la de poema.

Les tres característiques que defineixen un poema són: bellesa, força i sorpresa.

Aquestes tres qualitats acompanyaren en tot moment el memorial que la república de Marginàlia oferí als seus compatriotes enterrats als negres i freds fondals de la nostra Mediterrània.

Bellesa. Ens afermam en la certesa que la salvació del món i de les persones que el destruïm no ve, ni vendrà, des de l’ètica, que viu subjugada als poders, sinó des de l’estètica. D’això l’Església catòlica en sap la maina.

Força. La vigoria de la resistència acaba vinclant les espinades dels imbècils.

Sorpresa. Eixa és la nostra carta amagada. De la catedral pots esperar la millor litúrgia, erò mai no pensaràs trobar-la a l’amagatall de la misèria.

Gràcies als artistes, tant als professionals com als germinals –tots ells genials– que portaren les nostres sensibilitats i empaties al cor de les plenituds.

Gràcies de forma especial als camarades de Can Gazà que no es cansen de pondre miracles a l’hora d’estrènyer les supervivències.

Gràcies sobretot per suportar estoicament i irònica  els meus gemecs histèrics quan s’acosta l’hora de les parides.

Gràcies als qui ompliu amb la vostra entranyable presència la sala magna dels “Encants” i les ànsies de contacte dels exclosos.

Gràcies per la vostra secreta generositat.

Gràcies a les manyoses bunyoleres que ens endolciren les penes i els records.

Gràcies de forma molt amorosida i profunda al padrí jove dels nostres vermuts: Cil Buele Ramis. Eix multiartista i lluitador pels drets humans s’ha guanyat amb escreix i a braó el títol de protector dels primers dissabtes a Marginàlia.

Per l’autoritat que m’atorga el títol de coc de totes les cuinades de Can Gazà proclam Cil Buele arcàngel protector de les trobades a la quimèrica nau de Can Valero. Dels tres noms i oficis de la mitologia angelical Cil n’assoleix tot el significat i ofici. Com a Gabriel, ens anuncia puntual i insistent. Com a Rafel, ens guia pel camí dels cecs estalviant-nos un fotimer d’ensopegades. Com a Miquel, esdevé la millor defensa dels condemnats a cadena perpètua.

El treballat reportatge que ha penjat a la xarxa el nostre vexilaire justifica l’emocionada gratitud de la república de Marginàlia.

 

EL MEU FILL MATEU HABIBI NO HA MORT DEBADES

Reflexió de Jaume Santandreu sobre els infants ofegats a la Mediterrània en el seu intent d’arribar a Europa.

Per cada mort podem arriscar un adjectiu definitori. Una mort pot ser terrible, injusta, prematura, desesperant… sempre trista. Tanmateix, prest o tard, acabes acalant el cap. Davant els misteris de les morts no hi ha res a fer.

Però hi ha una classificació que mai de mai vull admetre. Per a mi una mort pot ser qualsevol cosa manco inútil. Em rebel amb totes les meves ràbies i impotències enfront d’un final sense sentit. Ningú nat no pot morir debades.  Cap sacrifici pot ser en va.

Tenim l’obligació sagrada de treure lliçó, coratge i profit de cada mort.

Aquest deure esdevé ineludible per la raó que la transcendència d’una mort depèn absolutament de nosaltres.

Encoman, des de la profunditat més sagrada dels meus sentiments, als infants sepultats als fons de la nostra Mediterrània que em salvin la tendresa. Ara, a les acabatalles del meu pelegrinatge sé que no som res, que el que faci no serveix per res, que el que escrigui no té sentit de res, sense la tendresa.

Us parl d’una tendresa escalfadissa, omnipotent, omnipresent, abassegadora. Us parl d’un riu de llàgrimes.

Aquesta tendresa salvadora només pot néixer i créixer des de l’impacte.  Des de la commoció. Des de la personificació.

Dels commovedors casos  d’infants enterrats al fons del nostre mar  m’impactà  la història d’aquell nin que quan la guàrdia costanera escorcollà les seves vestidures recercant algun indici d’identitat, descobrí que portava  cosides al folre de la seva casaca el butlletí de notes. Algú que l’estimava volgué  assegurar aquelles excel·lents qualificacions escolars com a garantia d’una nova vida.

L’esgarrifança encadenà per a sempre el meu sentiment a aquest modèlic estudiant fins al punt d’adoptar-lo com a fill. Un fill que tocaria  ser a la universitat i que ara es fon en la fosa de la Mediterrània.

El meu fill nom Mateu en homenatge a l’home més bo i tendre d’aquest món que fou mon pare. Habibi, el mot àrab que li he triat com a llinatge, vol dir estimat.

Mateu Habibi, fill de les meves entranyes, no has mort debades. Quan pens en tu m’esclates un albelló de tendresa. Una tendresa amorosida, feta llàgrimes.

Al memorial de dia 2 a Marginàlia tu ocuparàs el lloc central del meu plany.

DES DE LA FORTALESA NO CONTEMPLEU EL MAR: ÉS UNA TOMBA

Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, signa aquest article sobre els immigrants ofegats a la Mediterrània que alhora és una crida per al clam i la pregària per ells que se celebrarà dia 2 de novembre a les 11 hores al Taller Marginàlia

 

La terrible referència arribava de Roma. Un robot submarí de la guàrdia costanera italiana ha gravat el cadàver d’una mare abraçada al seu filló en el fons del mar davant l’illa de Lampedusa. La nit del naufragi els equips d’auxili només pogueren salvar vint-i-cinc persones de les cinquanta que intentaven arribar a ca nostra. Un dia després recuperaren tretze cadàvers de dones. Una estava embarassada, l’altra era una nina de dotze anys. Tots els ofegats pel nostre egoisme resten enterrats al fons de la Mediterrània.

L’esgarrifosa notícia ha caigut, com una ampolla de salfumant, dins la nafra oberta de la meva impotència.

La condemna de la impotència resulta més insuportable que la cadena perpètua o la mateixa pena de mort. Si hores d’ara estàs tancat a Lledoners seria la persona més tranquil·la i feliç d’aquest món.

Aquest no poder fer res em desespera, m’enfolleix, me mata. La impotència no té sortida. Tampoc té consol per a una bestiola limitada, tarada però absolutament conscient, àdhuc clarivident com jo, que no troba engany per aixoplugar-se de la tempesta. Val a dir de la realitat crua i dura tant de les persones com dels pobles.

Som al·lèrgic a tots els calmants que t’ofereixen les religions que et recomanen resar o els malabaristes polítics que et conviden a tancar els ulls per seguir-los com a xotets de cordeta.

L’única sortida digna és morir de tristesa com ho feu l’amic del meu pare tot culpant-se de no haver sortir a defensar el veí que s’emportaren els franquistes a mitjanit per assassinar-lo a la vorera del camí. Per afegitó, per salvar els seus cinc fills de la fam el dia següent hagué d’escurar el clot de fems a la casa del falangista que manava l’escamot de la mort.

Per no enfollir de cop a voltes em “xut” una dosi de deliris.

Vaig somniar que, revestit de sotana, em presentava a l’entrada de la Fortalesa, minuts abans de la cerimònia d’en Nadal. Els cans cerbers de la porta em deixaren passar davant la meva explicació. “Som el rector del Port de Pollença. La jurisdicció per casar és territorial. Si els noviis no firmen davant mi la boda no serà vàlida”.

Vaig esperar que tots els il·lustres i majestàtics assistents estiguessin asseguts per lliurar-los un full litúrgic on hi figurava l’estampa d’Aylan Kurdi, el minyó que les ones dipositaren a la platja tot mudat, talment com per anar a noces. L’adscripció resava “Aviciats de Déu, no contempleu el mar, és una tomba”.

Quan vaig despertar del somni em vaig trobar ajassat, com cada alba, al racó de l’habitació del camatallat de Can Gazà.

Aquest foll follet de la impotència us suplica un favor: dissabte, 2 de novembre, Dia dels Morts, a les onze del matí, planyirem, al Taller de Marginàlia, els nostres germans immigrants enfonsats a la mar de les nostres turbulències.

No aconseguirem aturar el genocidi europeu però junts plorarem la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània.

Us hi esperam.

Jaume Santandreu

Can Gaza, tardor, 2019

CLAM PER LA MAR MORTERRÀNIA

Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, en aquest article s’atansa als immigrants que moren al Mediterrani en l’intent d’arribar a Europa. Aquest drama serà el motiu de la segona edició del “Vermut del Primer Dissabte” que celebrarem dia 2 de novembre.

Can Gazà, institut contra l’exclusió social, a banda d’estar plenament al servei de la marginació mallorquina més severa, també és altaveu de la seva causa i bandera de la seva reivindicació permanent. Així, l’entitat no perd mai el batec de la misèria en totes les seves dimensions que retrona per molt que no el vulguem sentir, raó per la qual no deixa de denunciar els estralls que provoca l’actual model econòmic i social. Un model que actua bàrbarament sobre els col·lectius més febles.

En aquesta línia cal emmarcar els «Vermut del primer dissabte», que celebram al Taller Marginàlia i que s’engegaren dia 5 d’aquest mes amb un concert de «Els caminants», grup musical sorgit de l’associació «Amics de Seminari». Aquesta nova programació no pretén altra cosa que la institucionalització de les trobades que tant necessitam amb els amics de la casa i de la causa. Amb ells, compartirem les nostres tasques i curolles, palesarem la nostra gratitud per la infinita paciència i coresponsabilitat dels cooperants, i també exposarem aquells caires de les persones vulnerades, aquí i arreu, que exigeixen una reflexió acurada i la conseqüent presa de consciència com més amplificada millor.

Per això, la segona edició dels «Vermuts» fuig de l’espectacle i pren cap al solam de la meditació en presentar una «Pregària i dol per la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània». De la pobresa mallorquina extrema estant, ens sentim molt a prop d’aquelles persones que cerquen amb desesperació un futur digne allà on sigui. A aquestes alçades d’any, ja són més de mil les que han mort intentant creuar aquesta mar nostra que ja no agermana i moltes d’elles eren infants, criatures de bres. La mar que ha engendrat civilitzacions, l’aigua de vida entre terres fèrtils, s’ha convertit en mar de mort, en la Morterrània, per la incúria d’Europa, els estats de la qual mantenen unes polítiques migratòries clarament criminoses.

Si no volem rebaixar fins a graus insuportables la nostra condició humana, ens convé mancomunar el crit i la ràbia per a totes aquelles persones que deixen la vida, paradoxalment, per mirar de sortir de la mera subsistència. I encara més per als infants que moren sense importar-hi en aquest intent desesperat dels seus pares i, el que és més insultant, sense que la seva mort importi a ningú.

Aquesta «Pregària i dol per la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània» es farà al Taller Marginàlia, carrer d’Asival, núm. 4, polígon Can Valero, Palma, el proper dissabte dia 2 de novembre a partir de les 11 hores.

EL PRIMER VERMUT  DE MARGINÀLIA ES CONVERTEIX  EN  UNA COMMOVEDORA TROBADA PERSONAL

“Els Caminants”,  amb la seva generosa acollida, em situaren, d’entrada,  en un estadi de goig i agraïment. Des d’un primer moment agafaren el mantí de la iniciativa com si els vermuts dels primers dissabtes de Marginàlia fos una fulgurant iniciativa seva. De fet ells s’han encarregat de tota la tramoia. Fins i tot m’han fet avinent que els estatuts de la seva Associació “d’Amics de Seminari” imposen com a finalitats ineludibles la labor cultural  i social.

Però quan vaig llegir el programa que ells havien enllestit des dels seus senys i criteris, un glop d’emoció m’enrampà les venes dels records i les tendreses. Em vaig trobar de cara amb tres cançons del meu primer llibre de poemes “Dos Pams d’Home” musicats i cantats per Biel Vilanova.

L’estremiment del goig només és comparable  a la commoció d’un pare – el del pròdig n’és un exemple – que es retroba  amb un fill aperduat  per les fosques de la memòria.

Després de cinquanta anys, dissabte dia 5 d’octubre ploraré com un vell xaruc revivint aquells temps d’utopies i somnis, d’innocències literàries i de lluites per una retornada clamorosa a l’Evangeli.

Però avui mateix he sentit una commoció profunda quan he tret de l’arxiu de Can Gazà l’únic exemplar que ens resta de “Dos Pams d’Home”.

La fotografia de la portada que Jeroni Fito, l’editor, trià de la col·lecció de Ramon Serra, constitueix el primer poema i el pròleg de Miquel Àngel Riera, titulat “Bitllet d’urgència abans d’encetar el llibre”, alça un pòrtic d’or a una humil capella de foravila. Tants d’honors són massa per a un  atrevit glosador de trona.

Miquel Àngel, un dels millors escriptors  catalans del segle XX, escriu: “A mi m’agrada llegir, pensant que jo també Crec que l’infern és un invent dels sàdics i un negoci rodó pels mercaders de por… O sentir-te dir , amic meu, segur, sec, com una portada  Crec que els tractats de moral i altres herbes són els invents dels coixos perquè els altres no corrin”.

El primer dissabte dels vermuts de Marginàlia m’encetaré el palmell de les mans a força d’estrènyer els punys de la ràbia quan l’amic Vilanova ens imposi la via pacífica de la independència tot recordant-nos  la no violència dels  nostres juraments : “Volem la pau per damunt tot i tots perquè cap pam de terra val un sol glop de sang”.

Tanmateix, acabarà surant l’infantó banyat que un dia encarnà el paper de missioner a la innocència de les benaurances:

”Mallorca tu me fas mal quan veig que els teus rosegons són la fam de moltes taules. Et tenyiria de negre amb betum de les sabates perquè quan diguis germà no escupis paraules falses”.

Dissabte dia 5 d’octubre m’engataré de llàgrimes.

Gràcies  Biel i Cil i companyia d’amics de Seminari.

VERMUT  DELS PRIMERS  DISSABTES A MARGINÀLIA

Les tragineres formigueues del Taller de Marginàlia necessitam urgentment  l’escalfor dels amics. Passats, presents i futurs.

Les trobades amb vosaltres, aimadíssims aliats de la solidaritat, són, cada cop, més essencials per a la nostra cansada alenada de pelegrins de l’impossible.

NECESSITAM

  • La vostra amorosida presència. Fins i tot un moribund encén la mirada per la calentor d’una estreta de mans.
  • Compartir les nostres tasques i curolles. Després de quatre anys la nau de Can Valero segueix oferint, a l’entrada, “utopies de segona mà”.
  • Mostrar-vos el calvari que passam per seguir arborant, malgrat sigui només a dos pams d’alçada, la senyera de l’autogestió i de la llibertat.
  • Palesar la nostra gratitud per la vostra infinita paciència. No hi ha res més pesat que un necessitat altiu i predicaire.
  • Exhibir els miracles dels il·luminats que han canviat la litrona de la Plaça d’Espanya i de l’Espanya sense plaça per la dignitat d’una feina. Cada dia ressuscitam, amb més art i manya, mobles, vestits, llibres, pintures… i esperances.
  • Allargar-vos humilment la mà per una ajuda. El lloguer de la nau i els grillons  de  les nostres denúncies contra la plaga de fantasmes acabarà ofegant-nos.

Per cercar remei a totes aquestes necessitats de vida o mort us proposam, estimadíssims amics de Can Gazà, institucionalitzar els nostres encontres  tot engegant una sínia de pouades. Us proposam trobar-nos els primers dissabtes de cada mes, a l’hora del vermut, a Marginàlia.

La cerimònia serà simple i agradosa. Celebrarem la litúrgia de la paraula en forma de concert, recital, declamació, conferència, ballada, escenificació… No hi ha art que no trobi sopluig  a Marginàlia. Tot seguit farem l’eucaristia amb vermut, vi i pa amb sobrassada de Can Gazà.

Ens trobarem pel primer vermut dissabte dia 5 d’octubre a les onze del matí.

Tenim l’honor i el goig  que inaugurin la roda  “Els Caminants”,  grup madur i poderós que ha sorgit  dels “Amics del Seminari”. El grup que ens ressuscita, des de les entreteles de la memòria, les velles i eternes nostàlgies. Abans del primer dissabte us explicarem més detalls d’aquest prodigi de veterans. De moment, quedau-vos amb el nom  de Cil Buele i amb aquest anunci oficial dels vermuts dels primers dissabtes a Marginàlia.

 

POEMA GRÀFIC SOBRE LA SETMANA SANTA I MARGINÀLIA

Aprofitant l’inicia de la Setmana Santa, Jaume Santandreu, el síndic general de Can Gazà,  al Taller Marginàlia ha fet un poema gràfic sobre la relació d’aquestes celebracions amb les parts més vulnerades i oprimides de la societat.

Tot seguit, el text que el complementa.

CARAMULL DE CREUCLAVATS ESCLAFANT UNA HUMANITAT ESQUARTERADA

El meu drama a Marginàlia és que la necessitat de sobreviure -les costes apugen a cinc mil euros al mes– ens ha obligat a funcionar com una botiga.

El meu somni seria omplir la immensa paret de la nau de Can Valero amb un rètol que clamàs: “Agafau allò que us agradi i donau als pobres la solidaritat que la consciència us dicti”. Però aquesta utopia esdevé impossible amb una gent que demana rebaixa per cinc euros.

Mentrestant, alleuger els meus atacs d’impotència amb petits signes de denúncia. Aquests desgavellats poemes gràfics sovint són incompresos i menyspreats com a sortides de to.

Portam mesos tancant dins una gàbia de passerells el groc aspre d’unes llimones democràtiques. Per Nadal clavàrem un betlem monoparental damunt el morat d’unes bales de palla. L’any que ve el bonjesús serà nina.

Aquesta Setmana Santa els creuclavats esclafen una humanitat esquarterada. Els membres del bell maniquí –braços, tors i cames- es troben tirats per terra damunt la negror d’un drap per panorama. Tanmateix, respectam la hipocresia de la nostra societat. Per això, la dona destrossada porta mocador islàmic al cap i randes mallorquines a l’entrecuix.

Els signes sempre impacten. T’ho assegura un pobre capellà esquarterat que gaudí de la vida i la donà fent contraban de sagraments.

Aquest santcrist de la Nau és el mateix que presidia l’aula on el frare abusava dels alumnes. El mateix que afuava el Pare Atanasi als republicans que sortien del Caputxins camí de l’afusellament al cementeri de Ciutat. El mateix que penja com a pectoral del coll del bisbe d’Alcalà quan emprèn la creuada d’aplicar novament l’electroxoc als maricons i als independentistes catalans.