CAN GAZÀ

Can Gazà ja ha muntat el betlem al Taller Marginàlia, al polígon de Can Valero, carrer d’Asibal número 4, de Palma, i convidam a totes les nostres amistats que vinguin a gaudir-lo.

Com tots els que fem, volem donar a aquesta tradició tan nostrada un sentit que depassa l’escenografia tradicional. El nostre´síndic general, Jaume Santandreu, n’explica el significat d’aquesta manera:

 

Enguany, al taller de Can Valero hem enllestit un pessebre en forma d’esburbada piràmide.

Dalt de tot destaca una pancarta damunt cartró. Talment com si haguéssim recollit el  jaç d’un foll que ha passat la nit al carrer. La proclama resa: NADAL, MEMÒRIA HISTÒRICA DEL MARGINAT.

En el centre del vell cementeri de Ciutat s’obria, com un estadi de guaret, l’anomenada fossa comuna. Allà hi anaven a parar els cossos dels miserables que no tenien on caure morts. Jo hi vaig veure tirar cents de cadàvers d’exclosos assassinats per sobredosis. Cap organització reclama els ossos d’aquests germans, les calaveres dels quals lluïen al sol després d’una pluja intensa.

Baix del rètol, els  rostres d’amics que han viscut i mort a Can Gazà ens esgarrifen la memòria històrica.

Aquests impressionants retrats s’estalonen damunt unes gavelles de palla d’ordi. La mateixa palla d’ordi que servia de llit, baix la menjadora de les bísties de llaurada, al serfs de la nostra pagesia. Els esclaus d’aquells amos i senyors que, servint-se de la Falange i de l‘Església, tacaren de sang innocent la nostra història.

Al bell mig del túmul, que ens recorda el monument de la Feixina, es troba una petita i dolça maternitat de fang. Una dona descalça que agombola el seu filló. Unes sacres de cartró aclareixen el misteri. Diuen: “BETLEM  MONOPARENTAL. CLAM DE LLIBERTAT”.

Aquesta mare tota sola es troba envoltada de gàbies d’ocells plenes de llimones. El nostre groc, com el nostre cor, se sent empresonats, aquest Nadal.

Vosaltres mateixos imaginau-vos els motius de la soledat de Maria. Tenia el seu espòs a la presó i en vaga de fam per haver lluitat pacíficament contra la invasió romana?

Era viuda perquè Josep havia caigut en una emboscada quan migrava cap a Egipte? El virginal seguidor dels essenis s’havia quedat amb el posader de Ramala just abans d’arribar a la Cova?

Manel Forcano, s’ha atrevit a publicar en català, traduïts directament de l’hebreu,  “Els antievangelis jueus”. El director de l’Institut Ramon Llull ens revela raons de pes perquè el primer Betlem de la història fos monoparental.

Nosaltres volem ajuntar el nostre humil clam als gemecs de tots els conys violats del món perquè, a la fi, la terra nodreixi la plena llibertat.

Si passau per Marginàlia compartirem les  tristeses nadalenques dels marginats i us donarem els molts d’anys amb una abraçada de germans.

Una reflexió de Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, ICES, sobre el “Dia Internacional per a l’eradicació de la pobresa” https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/?p=277467

“Els nostres pobres, sense que siguin extrems, també són discriminats i hem de lluitar aferrissadament perquè no ho siguin, avui que és el dia per a eradicar la pobresa i la resta dels dies l’any perquè la necessitat mai no descansa. I ho hem de fer cara alta i sense treva perquè és qüestió de dignitat, de dignitat humana”.

Ha mort Paco Sans, “l’ànima de Zaqueo i fill predilecte de Marginàlia” com el qualifica Jaume Santandreu en aquest escrit de recordança que reproduïm en homenatge a un amic fratern de Can Gazà i a un combatent irreductible a favor de la causa dels desafavorits més marginats.

 

Cas Carrilano, com es deia al començament, Zaqueo com va ser batejat després pel professor de Sagrada Escriptura Llorenç Tous, ha cobert, al llarg de 24 anys, les necessitats més peremptòries dels exclosos més marginats de Ciutat.

Tanmateix, l’ànima i motor d’aquest servei immediat, directe, gratuït i anònim als ciutadans més singulars de la nostra societat ha estat, fins ahir mateix, Paco Sans.

Abans de perdre’m amb històries i consideracions vull proclamar, amb una guspira d’emoció als meus ulls de ca vell, que aquest home bo, voluntariós i magnànim que fou en tot moment aquest “Cursillista de Cristiandad”, és l’activista social que més he vist connectar – simpatitzar!- amb els pobres més singulars i especials de la Marginàlia mallorquina. Sense Paco Sans. la manera totalment anàrquica d’allargar una mà als tirats als clavegueram del sistema hauria esdevingut, en el suposat impossible de perseverar, un cas flagrant de beneficència inútil, ben mirat ofensiva cap als pobres i de cara a les bases mínimes de l’assistència social.

Per usar els serveis del Carrilano, com era abans dormir i alimentar-se i com és ara fruir d’una menjada suculenta i completa al dia, no necessitaves ni necessites més credencials que la son o la fam. Però Paco Sans, amb el seu contacte personal i amb l’afany de posar remei als problemes concrets de tots i cada un dels necessitats que s’atansaven al xibiu de la plaça de Mercadal, humanitzà i dignificà un servei aparentment paternalista.

Paco estimava els desemparats; Paco parlava amb els necessitats: Paco cercava i sovint trobava remei a les cuites dels més desgraciats. No sé si ho va deixar escrit al seu testament vital, però vull creure que la postura que prengué a la mort de la seva dona de no fer cap demostració de dol, ni esqueles, ni tanatoris, ni funerals, ni actes d’homenatge i que ara els seus fills han repetit amb ell, obeïa, aquesta manera absolutament anònima de passar d’aquest món a l’altre -Paco era un home de fe– a un intent d’assemblar-se a la mort dels marginats.

Al llarg de 24 anys, Paco Sans contemplà, amb esgarrifances al calfred dels sentiments, com centenars d’exclosos es tiraven a la fossa comuna. Ell no ha volgut, amb la mort, ser més que ells. Com no ho volgué tampoc amb la vida.

Per recordança, respecte i estimació que he professat sempre i seguiré professant a aquest profeta anarquista de la marginació social us vull transmetré tot el seu corpus doctrinal resumit en una contarella que ell retreia en cada moment i circumstància.

Per explicar l’existència i mode d’obrar de Zaqueo, Paco Sans retreia que un dia, visitant una ermita, un fraret que s’encarregava de l’hort li mostrà el seu aimat secret. A un cornaló d’aquell verger monacal fra Bonaventura guardava i cultivava el tresor de les benaventurances, que ell anomenava, en honor del fill pròdig, el racó de les males herbes. Les males herbes tenen dret a rebre els mateixos esments i delicadeses que les parades de les bledes i les cols de l’Abat.

Paco Sans, ànima de Zaqueo i fill predilecte de Marginàlia, ha mort d’un atac nocturn de tristesa i solitud. No sabia viure sense la seva dona i sense fra Bonaventura. Fa estona que ambdós han desaparegut. En el cel en el qual tu creies es retrobaràs, estimat i venerat Paco, amb aquests éssers estimats. T’esperen al racó de les males herbes.

Jaume Santandreu

Can Gazà, 3 d’agost de 2018