Tot seguit l’oració fúnebre de Jaume Santandreu que ha llegit avui, diumenge 17 de gener de 2019, al tanatori de Manacor en l’acte de comiat a Mateu Sansó.
La mort és un misteri. El gran misteri. Però cada pic que s’encara amb nosaltres ens porta un missatge. Cada mort té el seu llenguatge, els seu mode especial de clamar per la vida. Per escoltar aquest clam de silenci ens hem d’atansar a la memòria dels nostres morts amb la mateixa postura que ens acostam a un bres on dorm un infantó. Només ens arribarà la veu dels nostres morts si ens hi apropam amb l’ànima despullada, amb el cor net i amb el tremolor de l’esgarrifança a la pell de la tendresa.
Després de 15 anys d’estar amb l’amic Mateu, dins una intensitat profunda, total, ben mirat absoluta de convivència, m’atrevesc a interpretar, amb veu tremolosa, el missatge de la seva mort.
La mort de Mateu no és una fuita. Ben al contrari, és un intent clamorós, dins una soledat d’esglai, de quedar-se definitivament entre nosaltres. Amb nosaltres. Dins nosaltres.
És tanta la necessitat que tenia Mateu d’ocupar un lloc, de jugar un paper entre nosaltres, que n’ha pagat el preu suprem de la mort. Com profetitza el llibre de les benaventurances marginals, la mort és el preu d’una vida mòlta. La mort ha estat el preu que ell ha pagat amb silenci i solitud per la seva vida mòlta.
Ara Mateu descansa en pau. Ara Mateu ha tornat al paradís de la seva infància.
Ara el problema, l’envit, el desafiament és nostre. Hem de cercar i trobar la manera de donar-li el lloc que amb tota justícia ens demana i que ha pagat a preu de mort. No ens serà difícil perquè, malgrat tot, per damunt tot, l’estimàvem. A la meva manera jo puc assegurar-vos que l’he estimat molt. Moltíssim. Si no l’he estimat més és perquè no n’he sabut.
Deixem que Mateu ocupi dins el nostre cor, dins la nostra memòria, el lloc de pare, de padrí, d’amic, de company de pelegrinatge que darrerament cercava des d’una debilitat esgarrifosa de forces i recursos.
Les darreres paraules que vaig escoltar a Mateu, fa només una setmana, foren una súplica humil i sincera de perdó dirigides a tots els seus companys de comuna.
Jo avui, en nom de tots els salvadors, de tots aquells que deim que lluitam per bé dels altres, de tots els que ens creim tenir la consciència tranquil·la, et vull retornar, Mateu, la teva súplica de perdó. El promet, amic, que hem fet tot el possible, però no n’hem sabut més. No en sabem més. No sabem res del gran misteri de l’home. De cada persona. De cada criatura humana. Mateu, pare, padrí, amic, company de pelegrinatge, entra a formar part definitiva, sagrada, de les nostres vides.
