A Can Gazà estam confinats des del passat 11 de març, tres dies abans que el Govern de Madrid decretàs l’Estat d’Emergència. Des d’aleshores i per preservar els residents, en tractar-se de població d’altíssim risc, cap d’ells no surt del casal i ningú no hi entra; i si per raons de força major s’ha de deixar entrar algú -majoritàriament proveïdors-, es fa amb les màximes seguretats.
Que estiguem confinats no vol dir que estiguem desenfeinats. No podem anar al Taller Marginàlia, però en el casal i a la finca hi ha talls de feina suficients perquè tots ocupem les hores necessàries perquè el confinament sigui el més bo de dur possible. Afortunadament disposam de prou terreny per canviar d’aires i per alenar a plaer, fet que ens converteix en uns privilegiats.
I tanmateix ens dol molt aquesta crisi sanitària provocada per la COVID-19 o coronavirus. Ens dolen molt tantes morts –majoritàriament de gent vella que no es mereix morir en una solitud esfereïdora- convertides en pures estadístiques, i entre elles la mare d’en Jose, el company que la perdé fa dos dies. Ens dol tot el patiment de tanta gent que no ocupa cap espai en els mitjans de comunicació; tota l’angoixa que comença a consumir els confinats en espais molt reduïts.
Per tot això, els residents a Can Gazà ens unim al dolor de totes aquelles persones que han perdut éssers estimats i a totes aquelles altres que en tenen de malalts de distint grau i no els poden cuidar com voldrien. No podem donar cap cop de mà, dissortadament, però els duim tothora a tots en el pensament i en el cor.
El meu condol per el gran José